La talaia de Peter Punk

El pont

2011-05-16T13:22:00.006+01:00

Abans de clavar-te el punyal enmig del cor, amb ell m'havia obert les venes perquè t'assadollassis amb la meva sang. Però no en vares tenir prou. Mai no vares entendre cap de les vegades que se't concendia el Cel. I molt menys, quan se'ns concedia l'Infern. Has triat cremar-te al Purgatori, aquesta, i les pròximes tres vides. Ens retrobarem a la quarta, exactament al mateix punt, però enmig d'un pont sobre el Sena. Aquesta vegada et deixaré triar què t'estimes més, si tirar-te pont avall tu mateix i ofegar-te dins l'aigua, o que et travessi el cor amb un tret d'arma. Triaràs l'aigua, ho sé. Però recorda que al Cel no hi deixen entrar suïcides. Potser un dia hauràs de ser valent, agafar un mirall i mirar-te la cara. I reconèixer-te, d'una vegada, al fons de l'abisme del teus ulls, estirar la mà i que el teu reflex t'agafi, a tu, que caus i res no t'empara. I estirar-te amb totes les forces que encara et quedin. I a la fi, salvar-te.

Lladres!

2011-02-02T23:21:00.006Z

M'assalten lladres
que sense cap contemplació
em roben l'energia
i trafiquen amb els meus somnis
al mercat d'esclaus
de Tombouctou.

PLUJA

2011-02-01T00:02:00.007Z

Plou.
I se'n poden anar a la merda ses gotes dolces.
Plou. De bell nou.
I gota a gota s'umpl sa xeringa que me pots injectar,
amb totes ses coses que m'has dit -o més bé, ses que no m'has dit-.
Plou.
Àcid, entre tu i jo.

Plou, una vegada i una altra. Sobre banyat.
I canvies una addicció per una altra.

Cartes des de l'exili (I)

2010-10-17T15:55:00.016+01:00

Vinaròs, 16 d'octubre de 2010

T'escric en el poc que sé del teu català de València, que em roba el cor, i que m'encanta. Perquè així m'enganye, i enganye la soledat, i faig veure que som a prop, i que els dos-cents quilòmetres d'aigua que ens separen no són res, i menys encara ho són estes vides tan diferents i tan iguals que hem decidit lliutar i sobreviure.

Perdona el meu to de desencís quan veig el desert que ens envolta, quan el compare al nostre oasi que podia ser, quan érem, i encara som, a voltes, potser massa poques, i pensa, que en el fons, el que vull -perquè vull- és la vida que ens encenia l'ànima.

Morim. Entremig de desídia i mediocritat, morim.

Enyore ser qui érem fa cinc anys. Enyore com parlàvem, amb l'emoció de qui es retroba, i la il·lusió de qui li regalen unes ales. Enyore organitzar la resistència, negar el seu oblid, preparar l'ofensiva per resistir. Enyore els nostres plans per conquerir Madrid. Aquells instants de viure sense por de ser qui som, aquells moments d'obviar derrotes, de viure sense el dubte que sempre ens empetitix. Enyore existir sense ser conte, ni història, ni rondalla, ni passat. Sense haver de ser futur. Enyore que ens trobem en l'ara. T'enyore a tu i el teu país. M'enyore a mi. I en casa nostra, enyore el nostre, de país, i tots els ponts que vam bastir.

Deixem caure les muralles, per desídia. I mediocres, esperem assegudes vora la forca, el moment en què ens posaran la soga. Què collons ens passa?

Ens enyore a tu i a mi en el nostre país.

I les fàbriques, i el Cabanyal, i la FAI, i el comunisme dels nostres pares, i l'anhel llibertari, i el Parcent que no he conegut, i València, i l'Horta, i l'orxata, i la nostra història que volen que ja no siga nostra, i la teua força (i la meua)...

-Però què collons dius?! Si el país no existeix, tu i jo què hi fem aquí?
-Gràcies per ses ales... T'ho hauria d'haver agraït fa anys. Ho faig ara. Me sap greu, però les vaig plegar i desar dins s'armari...
-Potser seria hora de recuperar-les.
-Però hi som a temps? Estic cansada.
-I jo tenc dos filles!
-Es capitaslime se va fondre amb sa realitat.
-Quan ens vàrem perdre? No ho recorde.
-Potser ja vàrem néixer fora de temps.
-Potser les batalles més importants ja s'havien lliurat i ja les havíem perdudes...
-Però jo m'estim sa meva vida. Encara que a vegades sembla que visqui una vida que no és meva...
-A mi em passe igual.
-Però hi va haver un temps que això no era així.
-Poc.
-Sí, molt poc. Però saps que un vol pot durar una eternitat.
-I que és més a prop del cel que et regalen les ales.
-Però... i si cau, s'avió?
-Llavors ens enterraran en la mar.
-Però això se pot fer?
-I és clar!
-I si mos trobam a terra ferma, què te sembla?
-D'acord, però algú haurà de travessar la mar...
-Bé, ja ho faig jo... però si oblid com se neda i estic a punt d'ofegar-me, me vendràs a rescatar?
-Tu què creus?
-D'acord. Però i si ja no som qui érem, i no mos reconeixem?
-Si la primera vegada no ens havíem vist mai i no vam tenir cap problema per reconèixer-mos, creus que el tindrem ara?
-...
-Què penses?
-Que mos hauria pogut tocar una altra època, collons!
-Hauria estat igual de puta.
-Tens raó.
-No t'oblides de les ales!
-Tranquil·la, ja fa una estona que sa meva esquena diu que no sé què li comença a créixer...

...

Plof!

2010-08-03T02:10:00.009+01:00

Vaig canviar la bici.

Per una moto.

PLoF!

No confessaré mai perquè.

I ara les rodes reposen en pau, dins la sal d'un salobrar.

Remember (2001-2008)

2010-08-03T01:01:00.008+01:00

Enyor el fum d'aquella casa. Que se t'aferrava com s'aferrava a les rajoles i a les parets, sempre mig netes i mig brutes. Entre Matrix i jo, un fum verd. Fum arreu. Enyor l'olor de ciutat, d'aquella Barcelona que ja no era meva, i que aquells dies, ho era més que mai. Per primera vegada vaig triar quan arribava. Quan em prostituïa. Quan me n'anava. Perquè ningú no m'esperava, i ningú no m'havia de salvar. Set anys abans no m'hi hagués jugat, per mi, ni un ral. Aquells dies jugava a pòker segur. N'hi ha a bastament de moure els daus quan són dins el cubilet... amb un pensament, és clar! Set anys de jugar net, de ser dona de paraula, de cavallerositat en la batalla... Set anys enfront de dos mesos de rapinya, d'abordatges, de pirateria, de foscor de la més dolça i de negror de la més gustosa. Corbs se'm mengen l'ànima. I una vegada fet l'àpat, parem la taula, que és hora d'aixecar el teló i per darreria, pastís de formatge i fraules. Tota la vida en dos mesos. I els set anys de nina s'esmicolen com la porcel·lana. Me'ls fum, jo que no fumava, recolzada en aquell sofà on la Mort em venia a veure, i em convidava a prendre tes de fruites i fèiem partides inacabables on ens jugàvem els dies de més que em regalaria si sota creus, jurava coses inconfesables... però tan dolces... com l'amor que ens embriaga i ens torba l'enteniment... Encara sent les campanes de la Sagrada Família com repiquen el bondia i m'indiquen, fent-me l'ullet, els camins de la revolta. Els camins de qui es retroba.

Ding-dong... repiquen les campanes de tots els nostres futurs, que encara jeuen, tranquils, esperant-nos a l'ombra.

The ruins of Detroit

2010-07-26T19:58:00.007+01:00

Avui és un bon dia d'estiu per recomençar; plou. Moltíssim. Pluja que durarà poc, però suficient per xopar-nos.
Per la finestra cau l'aigua, rere els vidres que ja comencen a degotar. I aquesta imatge, m'encanta.
Mentrestant, de viatge dins la xarxa, descobresc Detroit. I ara ja, al·lucín.
Els límits del sistema comencen a fer cruis profunds a les parets de la postmodernitat, i Detroit n'és el paradigma. Preciosa i fantasmal, diuen que anuncia una nova era.

Pels que no en sapigueu la història, aquest enllaç, The ruins of Detroit.

Eima

2009-09-26T05:02:00.008+01:00

Els mitjans foren precaris, i el temps, massa breu. En som conscients. Tot i així, volíem tornar, inajornablement, a girar amb la roda del rock.

L'ànima, feia temps que l'havíem venuda, al dimoni, clar. Ens quedava l'esma, i en un meditat esclat de follia, també l'hem confinada en aquesta particular juguesca que tenim amb Ell i el destí.

Així doncs, mentre esperam, irremeiablement condemnats i sense cap pressa, el moment de pagar el deute i cloure el pacte, Ell compleix la seva part, i induïts pels fluxos dels rius de l'infern, feim sonar, de bell nou, tambors d'amor i de guerra.

Agost

2009-08-17T17:13:00.006+01:00

Era un agost que repicaven les campanes, i tots els personatges s'amagaven dins el quadre.
Era un agost que esdevenguérem desert, i així seguim, fent travessa entre les dunes.

Tocaven a morts, i els personatges espiaven darrere persianes.
Era un agost que aprenguérem a xerrar amb altres llenguatges i a escriure amb altres alfabets.
I alfa i omega deixaren de ser principi i final de res.

Enmig del desert no hi ha lloc per l'OmbrA.

Era un agost que apagàrem la set en un miratge que creguérem era un oasi.

Un home savi esperava pacient les hores
i ens fitava amb la mirada,
amb els ulls plens de totes les respostes
a les preguntes que no sabérem formular.

Era un agost que esdevenguérem desert, i així seguim, fent travessa entre les dunes.

És el vent qui ens esborra les petjades
i és el temps qui ens tatua les dreceres de la impaciència.
I no sabem si és el destí o l'absurd
qui ens separa les passes dels camins que havíem fet conjunts.

Tanmateix
diuen que el savi encara hi és
i encara espera
que una per una hi tornem
i responguem, el dia en què ploguin granots del Cel,
les preguntes que els seus ulls ens recorden.

Va ser un agost que es gestava la tempesta.
Va ser un agost que esdevenguérem desert, i encara hi som, fent travessa entre les dunes.

2009-08-05T01:45:00.003+01:00

Avui, aquesta frase m'ha trobat:

"La viDa
éS un
taNgo i cAl
sAbeR-Lo
balLaR."

Ban

2009-02-03T13:28:00.003Z

L'autora fa saber que:

Aquest bloc restarà TANCAT IL·LIMITADAMENT, per vaga existencial i reconstrucció de parets, fins a nou anunci. El període de reobertura -si és que n'hi ha- és indefinit. Primer l'autora es prendrà la llibertat de pujar i baixar de l'Everest un parell de vegades, agafar l'Orient Exprés, recórrer amb camell la Ruta de la Seda, veure les portes de Timbuctú, trobar l'Atlàntida i el tresor del Pachu Pichu. Una vegada acomplertes aquestes missions sobtades, urgentíssimes i inaplaçables, ja veurem si torna o decideix quedar-se, per sempre més, al país de Jamai.

També es fa saber que no s'accepten queixes ni xantatges (o això sí?).

Per a més explicacions, podeu fer senyals de fum a na Campaneta; en Peter Punk fa temps que va autoexiliar-se (aquest és un dels misteris que romanen irresolts: quin és el secret més ben amagat de Wendy?).

Despreocupadament,

Wendi.

Sant Sebastià

2009-01-19T15:30:00.005Z

De nou. Cauen murs, s'esgoten cicles. I en neixen de nous i se'n tornen a alçar. I seguesc pensant que és de nits quan ve la sorpresa. I et troba. O et roba, i se t'endú allà on no esperaves mai. I llavors tens síndrome d'Estocolm, i voldries no tornar mai. Hem de cremar en un foc d'hivern un vespre que la banda sonora de la plaça major era Boig per tu i no era en Carles Sabater qui cantava. La plaça buida. O això pensàvem, quan de sobte, unes mamballetes ens feren descobrir que el teló no estava abaixat. Hem de cremar-ho tot i invocar les bruixes. I herbes, sempre molt de gust d'herbes. I sempre, cada puta any, trobar, quan no t'ho esperes. Avui qui sap on seré. Ja no sé què més puc trobar! Vida, sorprèn-me! Però em veig reflectida a l'altre costat del tassó, intentant desxifrar qui som, quan sabem, aquesta vegada sí, que ja no som qui érem, i potser avui ja no sabem si volem seguir essent, o si ja no.

Exorcitzar-me

2009-01-16T07:48:00.005Z

Som dins el malson de El cor de les tenebres, i vull trobar-me amb algú que m'exorcitzi. No sé si avui, revetla de Sant Antoni, ho puc aconseguir. Estic cansada de deconstruir-me. Torn a ser enmig d'enlloc quan se suposa que som enmig de tot. I aquesta sensació, l'odii terriblement. Les hores tornen a ser una successió de minuts, lents, empastifats i lents, sí, que no em duen enlloc més que allà on no vull anar. Merda de rodes. Merda de cicles. Ja no m'agraden les muntanyes russes, i com dius tu, preciosa, benvinguda al Dragon Kan! Joder, on és la muntanya més alta? Segueixen sonant aquelles muntanyes russes, pujar i baixar perquè sí, podrit destí... escrutant l'aparició d'una vela blanca... tens els ulls desesperats, com tots els nàufrags... que sonaven dins un ferrocarril un dematí, camí a l'Autònoma. Però ara té molta menys gràcia. Intent recordar què em va salvar la darrera vegada... i no ho tenc clar, si va ser el teu cos o les ganes. Avui me deix a la deriva, i ja veurem què passa. Potser se'm menja el cracken, com a n'Sparrow... jeje. Sí, avui ho engegaria tot a la merda, horari, sou, futur... the future is unwritten, no?! Tres anys... tres putos anys i què he fet? Vist el què passa, només he aconseguit, de totes, una sola cosa, i en aquest pas, dubt que pugui mantenir-la. Déu no ho vulgui, o el Diable. Total, quina cagada més grossa. I ara em cau el Cel a sobre. Tot comença i tot s'acaba. Tot s'acaba? Som dins una presó amb barrots invisibles. I sé quina és la bendició, la salvació, la llibertat, la victòria i la pau. Però no trob la sortida. He de planejar una fuga....

A la fi la pel·li de Joe Strummer!

2009-01-07T15:48:00.003Z

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Fa uns mesos, quan era a Barcelona vaig publicar un post sobre aquesta pel·lícula, que narra els fets més importants de la vida de Joe Strummer en relació al punk i a The Clash. Em demanava quan s'estrenaria la pel·lícula a Mallorca. Doncs bé, la pregunta ja té resposta: dissabte dia 10 a les 12 del migdia al Teatre Municipal de Ciutat! I gratuït!

L'Era de la Sal

2008-12-26T23:57:00.005Z

Gira la roda, com atzar, destí i vida. Gira la roda, i de dins la fosca, s’erigeix una veu. De dona. És la veu de la història, el fil que teixeix la nostra mitologia i el nostre ésser. És la portadora del que ocorre dins la fosca. Ens anuncia un mal que ve d’antic, col·lectiu i profund.

Seguirem la roda, i la veu anònima esdevindrà rostre. Perquè és en cada una de nosaltres, individualment, on es manifesta aquest mal col·lectiu. I corcarà la pell de l’ànima, i la carn. Però cal morir dignes, perquè és de davall el glaç, d’on neix el verd. És el darrer crit de dignitat el que sembra la llavor que farà néixer, enllà del temps, l’esperança.

La roda segueix girant, envant en la història...

Assumim, individualment i col·lectiva, qui volem ser. I ens feim conscients d’on venim a la vegada que entenem que només podem anar i arribar a ser, a partir de l’assumpció d’una postura de lluita, que comença en el punt mateix de voler créixer lliures.

Sabem que la roda ens ha deixat veure el camí enterra i damunt el gel. I malgrat no hi hagués llum, n’hem pogut així seguir el rastre a les palpentes. Sabem però, que aquesta història és cíclica, i que la roda no té principi ni final. Que la ferida hi és, la sal ens ho recorda. La mateixa sal que rovella les cadenes que podem rompre. La roda seguirà girant, sempre. El final, com el futur, no existeix. Tan sols tenim una certesa: que nostra és la tria i la voluntat de ser.

...I és per això que ens trobam al bell mig de l’Era de la Sal.

http://www.lombra.net/

Ells

2008-12-10T17:05:00.011Z

Ells no eren res quan nosaltres nasquérem. Ja havíem volat, ja havíem vist què hi havia més enllà, i ells tot just eren cucs quan nosaltres cremàvem enmig d'aquell dolç infern. Haurien hagut de besar-nos els peus i menjar de les nostres mans. Què ens va passar? Es va apagar la llum? Vam esclatar enmig d'una tempesta ofegant-nos de les nits de Galícia? Ells no eren res ni ningú, i nosaltres ho érem tot, navegant contracorrent directes a l'esclat i a la deriva. I duies trunyelles als cabells. I aquell vent... Què ens va passar? Vam amagar-nos durant anys? Ells han fet la drecera i nosaltres el laberint, per arribar fins aquí. I ara tornam a ser-hi, i ells no saben que ens tenen al darrera, esguardant-los per l'esquena. Ja no recorden el nostre nom, ni el nostre rostre, però quan els fitem els ulls, ens reconeixeran. I un dia, gens llunyà, reclamarem allò que és nostre.

Barcelona continua respirant

2008-12-01T18:24:00.012Z

Perquè és l'únic (del qual jo tenc constància i disculpau si n'hi ha d'altres i benvinguts siguin!) que ha escrit quelcom en un diari de les Illes sobre el Pla Bolonya i les ocupacions que se succeeixen arreu i de les quals ningú en té notícia, ni a la UIB, ni a Mallorca, ni a cap noticiari de cap "Comunidad Autónoma o región". I em segueix semblant escandalós, que això sigui així. Per tant, aquí l'article que hi havia avui al Diari de Balears:

(Les fotos són dels fets de l'Autònoma del curs passat).

Barcelona continua respirant

Àlex Volney 01/12/2008 Diari de Balears

Fa una quinzena d’anys, vam anar convidats com a llibreters a la diada de la Universitat de les Illes. Érem en un carrer enjardinat muntant les paradetes corresponents, com un enfilall de núvols enmig d’un blau anticicló, per fer guapo. Record que nosaltres vam ser la llibreria que més va vendre aquell dia i no vam passar de la mitja dotzena de llibres en deu hores de feina per torns.
Les causes encara no les sé, però em va xocar molt l’èxit del xiringuito de les "nuevas generaciones" que entre pins, díptics i altres coses, no sé què hi regalaven... després, totes aquestes collonades gratuïtes ens han sortit molt cares. Desconec si aquest tipus de diades, encara, es fan, no hi he tornat pus i en vaig quedar ben escalivat; vaig marxar amb la sensació d’haver passat el dia en un centre d’ensinistrament de persones perquè es moguin només en els paràmetres convinguts.
Afortunadament no anau mancats de raó pensant que generalitzar és fàcil, les coses van canviant i el temps les va posant al seu lloc. Aquests dies m’ha vingut tot això a la memòria en veure que tenim la sort que encara hi ha estudiants que alenen pel seu compte. Mirau si el temps passa que, fins i tot, els carnets de les "nuevas generaciones" es van devaluant, per moments, i a un ritme espectacular. A més a més, ja fa anys que la UIB té una bona llibreria. Els anys no passen de franc.
Si els estudiants de Barcelona que s’han tancat la setmana sencera són anarquistes o no, és de poca rellevància; que agafin aire pel seu compte davant el conflicte, ja és tota una altra cosa. En cas que ho siguin (A), són una bona mostra que encara és ben viu un dels pocs moviments dignes que queden en aquesta societat on els malparits especialitzats en demagògia titllen impunement d’assassins les víctimes.
El fet que una elit hagi decidit tot el pla de Bolonya i que faci temps que ho tinguin dat i beneït no lleva cap valor a la reivindicació, a la resposta d’un sector d’estudiants. Més mèrit té que, davant de l’evidència, posin una resposta pacífica i legítima, gens còmoda per a cap dels partits que caplleven per l’arc parlamentari actual. Aquest pla B només és ideal per a tota aquesta "pijeria" que no necessita treballar perquè els papàs ho patrocinen tot, amb rendiment o sense. Només serà viable a llarg termini i per als fills de les classes altes d’una de les dues pàtries en litigi i, a més, se suposa que tots ells, sense excepció, demostraran més interès i capacitat de feina que la resta de mortals, que per no tenir recursos econòmics és ben segur que ja són sospitosos de naixement.
Volen establir que l’oferta de carreres i els seus continguts vagin enfocats cap a unes demandes de mercat de treball molt concretes i "suprimir aquelles que no resultin rendibles!!". Aquest pla ja és una vergonya abans de començar. A Mallorca, aquesta tardor, part del jovent ha tornat, després de molts anys, a collir ametles i garroves i només fa mig any que el més "enteradet" no hauria gosat pronosticar que hi tornàs a haver mà d’obra local en aquest castigat sector.
Per mor de la crisi, les notícies i els canvis constants se succeeixen: qui és el que jutja o decideix en aquesta presumpta demanda i rendibilitat futura? Qui gosarà parlar de demanda, d’una manera regular, estable, coherent i definitiva...? Els somiatruites són ells, que defensen això precisament en el mateix moment que l’Estat liberal més poderós ofereix a la banca doblers de les arques públiques i a l’Estat Espanyol la dreta més cavernícola proposa nacionalitzar empreses energètiques mentre es fan negocis amb tots els estats terroristes del món com la Xina, que l’any que ve ja celebrarà els vint anys de la massacre de Tiananmen.
Entre el professorat sembla que són minoria, però hi ha veus que ja ho van advertir i no van ser escoltades davant una anglosaxona bestiesa que resultarà inviable en molts aspectes. Són una minoria sense força els docents que rebutgen el pla. A Mallorca, ja tenim el precedent que obliga el jovent que vol fer periodisme a matricular-se a l’únic centre (privat) de l’arxipèlag que el pot oferir: Madre Alberta. És això convergència amb Europa?

La idea base d’unificar i homologar títols era bona; que aquests fossin intercanviables, la gent ho estava esperant. El problema és la lletra petita. L’argument final és que la universitat surti més barata a l’Estat (el vampir) i ja sabem com acaben aquestes coses, ja tornam a la rendibilitat dels tecnòcrates de sempre i a les plàtiques estèrils dels pedagogs. Diuen que ja està fet i que a la part d’humanitats pot ser catastròfic. La gent ja anava molt cremada en el professorat i no s’hi mourà un dit. Ensenyament més personalitzat i cada dia menys fons bibliogràfic durant la carrera, tot aplicant un model semblant a l’anglès o a l’americà, que quan funcionen, disposen d’una xarxa bibliotecària amb un fons de què aquí no disposam, ni al nostre imaginari més utòpic.
Si han de decidir la viabilitat de les carreres pel seu sistema d’estadístiques, mal futur per a les arts. La seva valoració, que parteix d’un pensament únic, ha demostrat fa molt poc que alguns personatges són incapaços d’entendre com es pot arribar a formar una cova marina a Ginebra ni que sigui a les mans d’un dels millors que hem tingut mai. Això sí, continuaran puntuant les conferències que es duguin a terme en determinats espais, que ens faciliti la banca, valguin un pebre o no.

Dedicar el temps a una tancada com aquesta tindrà el seu preu per molts de vosaltres. Les circumstàncies actuals no vos són favorables, basta veure com l’exèrcit economitza aquesta crisi econòmica després de tants anys. Basta sentir dir als analistes com l’atur portarà el jovent de bell nou a estudiar, al mateix temps que proposen més retallades o més pressió sobre els mestres. Intenten traficar amb el vostre present, però també saben i temen que tot un futur per davant és la millor arma que s’ha inventat mai. Aquest saldo és al vostre favor...

Tancada

2008-11-24T16:08:00.003Z

N'havia sentit campanes la setmana passada. Avui dematí per la televisió n'he vist imatges. I ara estic enllaçant notícies i estic flipant:

http://www.tancadaalacentral.blogspot.com/

I la UIB quan??? Jajaja. Vull que un dia això no faci gràcia.

M'en...

2008-11-21T23:55:00.003Z

21 de novembre. A una paret d'Inca.

Ara fa un any (in memoriam)

2008-09-30T00:16:00.003+01:00

Ara fa un any escrivia això... pens que val la pena tornar-ho a publicar, perquè tanmateix, no ho sabria escriure millor...

Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.

11 de setembre (de 1714)

2008-09-11T23:41:00.001+01:00

Benvingudes i benvinguts a...

2008-08-12T02:00:00.002+01:00

“Li arranquen la crosta i la pell”

2008-06-28T13:16:00.006+01:00

Davant l'aberració dels fets, i la perplexitat que em produeix el silenci de massa gent, les paraules, avui les posa aquest senyor...

De Toni Cucarella, "Li arranquen la crosta i la pell".

El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de ràdio i televisió de la CCRTV sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió excel·lent que puguen fer tots els vicepresindents i els consellers d’ERC. Al meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència: construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) i afebleix el que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic) Feran i el PSOE català actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...

Vampirs rostint-se sota sol d'estiu (o vents huracanats prometen tempesta).

2008-06-25T15:41:00.010+01:00

Aquesta indissimulable tendència a l’abisme un dia em matarà.

Ai déu meuet... sí, sí, molt interessants les vistes que hi ha des d’aquí dalt. Sí, sí, l’adrenalina em puja que te cagues, m’encanta aquesta sensació de com si tot s’acceleràs, però quan vas massa passada de voltes... ai déu... me mareig, me mareig i només vull un llit on caure, entre els braços de qualsevol sirena que me miri lascivament, però joder, no sé què passa que sempre trob l’asfalt. I el cop sempre fa mal. Carn contra l’asfalt. Sí, sí, sí... ja ho sé... reconec que el gust de la sang calenta, dolça, m’agradà, un dia m’agradà massa. Vampirs a l’ombra que es camuflen sota el sol –justament sota aquest sol-. Alerta, que quan menys t’ho esperes, a qualsevol carreró, qualsevol dia de festa major, no te n’has adonat i ja te tenen entre els seus braços amatents, amb aquest somriure encisador, no, no és possible resistir-se, dir que no... i a poc a poc, la vida els la hi regales, entre els seus braços, darrera del seu somriure torbador, i tan preciós, tan vermell, de vellut...

Emisari? Emisari! On ets emisari?! Fa anys que et crid i no em contestes ! Encara vull saber on és la fotuda porta ! I què hi ha darrera la porta… Però enlloc de contestar-me, desgraciat, t’amagues i t’endús la clau. Miserable i servil, acotes el cap i m’ensenyes que resar és la sortida més digna per resoldre aquest desgavell que tu i jo sabem que tenim sobrevolant-nos els caps... talment voltor a l’aguait. Però serà possible?! Deixa de córrer i vine aquí! Tot d’una! Seràs... si un dia t’agaf te jur que...

...Precioses sí, les vistes des d'aquí dalt... increïbles, inaudites, estupendes! Però, per favor... que me deixaríeu baixar d'una reguitzera vegada?!

També he de reconèixer que la sensació de tirar-se, d’estendre les ales i partir a volar, just després d’haver clavat les urpes de voltor en aquesta terra seca, terra que m’estira, que m’embruixa, que no em deixa enlairar-me, que em du a una passa del deliri, de l’abisme... em reconec presonera, d’un inescrutable misteri que només es desvetllaria obrint-me les venes i llegint-ne la sang. He de reconèixer doncs, que aquesta sensació, -bé, totes juntes, perquè som incapaç de destriar-les-, també m’agrada. Massa. Però som a una passa de botar, i a sota, ens esperen unes precioses ones que, caperrudes com elles totes soles, no deixen mai d’estimbar-se, una vegada i una altra, contra els penya-segats que les esguarden. Preciós. M’encanta. Però ara ja està bé. No vull ser més ona, ni voltor, ni penya-segat, ni paisatge, ni horitzó, ni infinit, ni ulls emmirallats, ni deliri, ni foc, ni misteri, ni derrota, ni segles dels segles, ni hòsties. Fins i tot avui podria deixar la capa de vampir al penjador, i sortir per la porta, amb un vestit ben arreglat, i trobar-te al ball, a mitjan horabaixa. I treure’t a ballar, i un cop d’aire aixeca les faldilles de les nines de la plaça. I jo som feliç. I res no és mesquí, que deia l’altre.

Cafè Lisboa.

2008-06-07T02:56:00.005+01:00

Sempre tornam al lloc del crim.

2008-06-04T03:29:00.007+01:00

I ens delatam, estúpids, una vegada i una altra.

Obr la porta. Pitj el play. N'Elvis es col·la de nou dins el menjador i em convida a ballar una cançó que ja ha sonat... en una altra ocasió... fa tan sols dos mesos... o una nit. Perquè sempre tornam al lloc del crim. I resseguim contents aquelles pistes que només nosaltres, que ens hem embrutat les mans -a plaer- sabem reconèixer. Imbècils i contents. Confiats que res esclata sense el nostre permís, concedit per indulgència i relegat al racó més allunyat de l'interior d'aquesta matèria gris que ens engana, la molt cabrona, una i mil vegades més, sense ni saber que lentament s'encén la trampa. I a poc a poc, ens esquerda la pell...

Un full. Lletres verdes. Una cançó. Silenci! Elvis, calla. Hi ha algú que pugui fer-te callar? Sí, hi és. I ara és el seu torn, i la música sona i tu restes mut i escoltes. Una nota d'un sopar. Restaurant xinès. Un llit. Desfet. Una càmara de fotos.Una bombeta de 40 watts que fa massa llum. Una càmara de fotos??! Amb fotos??! Anota: prova que s'ha de fer desaparèixer ràpidament. Seguim... Records. Recods que s'acumulen. Peces d'un trencaclosques que encaixen, una a una. Una telefonada. Una autopista. De nit. Una botella de vi. Una mirada que et voldria migpartir. I música. I cossos. I un cop de puny. I la tendresa. I un altre cop l'autopista. Amb el sol sortint, darrera a l'esquerra. Un cotxe a 150 kilòmetres per hora. Què guai! Som els protagonistes d'aquell llibre de quan teníem 14 anys! El noi de la moto. I Mai no serem estrelles del rock. Però no. La tendresa, un altre pic. Com un crit. Que ens xapa en dos enmig del cor tot allò que en aquestes alçades, crèiem ja domat.

He tornat.

Sempre tornam (al lloc del crim).

I totes les pistes em duen a tu. I avui, sóc jo l'assassí.

...

No puc creure'm que després de xuclar-ho tot sense filtre encara siguem...

tan terriblement...

fràgils.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió...

2008-05-24T00:11:00.005+01:00

Peter Punk esnifa cola i creu que és Déu...

...mentrestant, a la seva esquena, passen coses...

qui sap...

QUiN
éS eL SEcREt
mÉS BEN aMAGAT

dE WENDY?

Sagrada Família.

2008-05-01T20:14:00.004+01:00

M'he tornat a seure al sofà. Amb massa fum entre els pulmons i el cervell. I m'encanta.

Seguesc veient les vuit creus de Gaudí. I la vida ens fa una broma, sí. Ara fins i tot ens podem casar. Tots i totes, vull dir.

...I n'hi ha que es pensen que ja hem conquerit la Llibertat.

The Clash de Joe Strummer.

2008-04-27T23:02:00.005+01:00

Barcelona té pel·lícules que Mallorca no té. Una llàstima. Un altre punt a la llista de coses que s'han de canviar. Mentrestant...

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Des del sofà i per la finestra... (ha botat no sé què).

2008-04-01T23:05:00.011+01:00

Sempre tendim a la foscor o a la llum. L'estat de repòs, si és que existeix, és efímer. Els cossos i les ànimes tendeixen sempre al moviment. El repòs és el miratge. Tendim a la llum, o a la foscor. I quan som arribats a la llum, no hi ha descans, ens emplenam més encara de més i més llum. Quan som arribats a la foscor, de cada vegada ens hi abocam més... ens arrossega la llum del fons del pou... la lluna ens emmiralla, traïdora, i no sabem dir-li que no a la Dama que se'ns disfressa de Bellesa. Si la deixàssim, ens xuclaria la vida, pou avall. Però la llum i la foscor són estats, d'on en sortim i n'entram, com en una espiral, eternament.

Asseguda al sofà, amb el fum que me mareja i la tele encesa per no pensar, m'agrada, de tant en tant, rendir-me a l'obscur, que m'embolcalla, somrient maliciosament darrera la màscara, talment com sempre. Ja ens coneixem. I mantenim la nostra relació a la distància exacta, amb un cordial respecte, per no rompre el fràgil fil de seda que ens uneix i que hem tardat vint-i-quatre llargs anys a aconseguir teixir d'aquesta emocionant manera.

Mentrestant, la vida em fa una broma i em mostra això des del sofà estant, guaitant per la finestra...

P.S: de fons sona... Ahora que el barco se hunde/y sólo tú puedes salvarme/... /Nadé desnudo tu oleaje/... /Con el disfraz sin estrenar y el salto a lo fugaz/ la ficción es y será mi única realidad/.

Han passat els tres mesos...

2008-02-05T23:02:00.001Z

Estaven a punt de passar els tres mesos, i ja ho tenia tot decidit. De fet, només en vaig necesitar un, per a decidir-ho tot. Me’n sobraren dos. Tenia el bitllet mig comanat cap a Barcelona, la fogida planejada, tot ben lligat... I en aqueixos dos mesos que em sobraren... no sé... no ho sabria explicar...

Veniu a mirar-me els ulls i potser vos convidaré a un ball de màscares al menjador de casa meva. L'any que ve, clar. Si no vàreu venir enguany a la festa, ja heu fet tard.

Tota la resta que pugui contar-vos, avui, sobra.

Partesc a Barcelona després del concert de na Patti Smith. Però he de dir que Palma m’ha tornat a enamorar -si és que mai me n'havia oblidat-. L’Ombra toca dia 23 i 29. El futur, avui, el tenc més deslligat que mai (o no?) i no m’importa gens tenir-lo així. He entès, a la fi, què és important i què no. I sé que ho hauré de tornar a aprendre mil vegades més,tantes com em perdi, i alguna altra encara! Estic recomençant a aprendre-ho tot. Me’n vaig però tornaré. Déu ho sap, que tornaré. De fet, podeu pensar que ni tan sols me n’hauré anat. El temps i l’espai... torn a pensar que senzillament, no existeix el concepte de temps lineal i espai limitat que se suposa que aprenem a viure. Desfem-ho tot, desaprenem-ho tot. Que tots els altres camins... bé, qui els vulgui caminar, és lliure de fer-ho. A mi però, esperau-me en un altre lloc. O més bé, no m'espereu, ja apareixeré. Guardau l'esperar per una vida en què de veres ho necessiteu, si és que això es necessita...

Sant Canut 08

2008-01-25T10:53:00.001Z

UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT2008

Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals més enllà de la planificació administrativa. Un dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb grancontundència contra les assistents a la Revetlla alternativade Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en lafeina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuaciótotalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides acausa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos lacrimògens.
Lespersones agredides volem demanar explicacions a les autoritatsmunicipals implicades en aquest assumpte. Per què les autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força brutacontra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?
Reivindicam la possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics sense la criminalització de les activitats no previstes per l'administració.

Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com.

Crònicadels fets:

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià,patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes placesdel centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Unad'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a larevetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la únicaplaça que no organitza directament l'ajuntament, sinóque hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreresedicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia unaintenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot iaixí, la festa va ser un gran èxit amb la participacióde molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap ales 4:00 de la matinada, el concert esva acabar i algunes persones van començar a marxar cap acasa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estavacontenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaventambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja haviaacabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueróque hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150persones.

La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei deneteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.

Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar,pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixarenel cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop debota al cap d'un altre company.

En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltantdel foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començaralguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es vadisparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de daltde la plaça es topaven amb unsegon cordó que impedia la sortidai que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.

Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial.

Certamen de contes anarquistes en català

2008-01-08T22:14:00.002Z

Manifestació per un habitatge digne. Palma, 22 de desembre.

2007-12-22T21:33:00.001Z

Una gent m'ha fet arribar aquesta crònica, per publicar a Indymedia:

VOLEM UNA CASA, NO UNA HIPOTECA

Palma, 22 de desembre 2007.
Ciutat s’ha sumat a la convocatòria estatal per a la manifestació reclamant el dret a un HABITATGE DIGNE. Mallorca ha aprofitat aquesta convocatòria per evidenciar una situació que deixa a moltes persones sense opcions per accedir a un habitatge. Els darrers casos de corrupció i especulació urbanística que s’han destapat aquest darrer any a l’illa resten legitimitat als arguments dominants que defensen la llibertat de mercat com a regulador dels preus de l’habitatge.
Dia 22 de desembre aproximadament 100 persones ens reunírem a la Plaça de Cort a les 17h. de l’horabaixa. Varem recórrer els principals carrers comercials de la ciutat, per aprofitar que molta gent surt al carrer per exercir el consumisme que caracteritza aquestes dates; i fer visible la nostra protesta.
La manifestació va passar per les tres places centrals (Cort, Plaça Major i Plaça Espanya). A cada una d’elles es deixà marcada la superfície d’1m² amb els preus de venta dels habitatges a diferents zones de la ciutat.

Al pas de diferents lemes com “gent sense casa, cases sense gent” o “l’especulació és corrupció” vàrem arribar a la Plaça d’Espanya, on teníem intenció de tallar el tràfic a les Avingudes. Això va suposar un petit encontre amb la policia, suposant un replantejament del trajecte per, finalment, acabar tallant el trànsit. Vàrem poder resistir durant uns 3 minuts abans la policia no acabés desplaçant-nos a la illeta central de l’avinguda. En aquest moment, a les 18h. es va donar per dissolta la manifestació.

!

2007-11-28T12:03:00.001Z

La revolució no es fa una vegada i punt.
La revolució és un estat de l'ànima.

Independentisme llibertari o què?!

2007-11-21T20:21:00.001Z

La meua València

2007-11-15T11:51:00.001Z

“Així com cadascú té una Itaca per trobar i fer el viatge, cadascú pot tenir una València”. La meva, és aquesta:

"Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir".

Sona Obrint Pas a la meva habitació d'un pis de Barcelona, vora l'Hospital de Sant Pau. És de nit. I aquesta cançó té un no sé què que m'arriba al fons... N'hi ha que diuen que són pamfletaris, massa. Però hi ha un no sé què que m'és massa proper per a que siguen, només, pamfletaris.

Aquell dia jo no havia estat mai encara a València, ni en sabia pràcticament res.

...

El cap de setmana passat hi vaig tornar. Feia dos anys que no la trepitjava, i ho he de confessar: en el meu imaginari, València, és massa important per obviar-la. Tenia la necessitat de tornar-hi. Quan la vaig veure per primera vegada m’enlluernà la seva llum, perquè és la mateixa que la de Palma. Sí, fins i tot en això s’assemblen. Barcelona no la té aquesta llum que enlluerna, Barcelona és més grisa. València, antiga capital d’un regne acabat. Sempre he pensat que si aconseguíssim que València tornàs a ser la nostra capital, voldria dir que aquest país tan nostrat està salvat. Però la crua realitat és que València és una ciutat conquerida, i espanyolitzada fins a la medul·la. I quan la vaig veure, em va fer por pensar que Palma acabaria igual. Fa temps que sé que tot allò que passa al País Valencià, passa amb un parell d’anys de retard a les Illes. Però dins la desgràcia, em corprenia saber que allà dins, dins el cor de la ciutat hi ha un grapat de gent que fa militància catalanòfona, i de país. I sé que hi ha certes militàncies que corprenen, per tot el que implica, que de vegades, ningú sap veure. Al fons dels ulls hi ha gent que porta un patiment que moltes vegades no saps d’on ve, i que és un misteri. I són uns ulls tristos.

“I a València viuràs
I a València moriràs
Oh, València, ciutat, tu m’has condemnat!”

I no ho dubte tampoc, que cada valencià o valenciana val per deu mallorquins i per deu principatins. Supose que aquella valenciana que em va saber fer una radiografia de l’ànima en dos segons, de tornada de Brussel·les, dins un avió, em va marcar per sempre, i em va fer veure, en ella, moltes coses del que jo volia, i havia de ser, per a ser jo. Sí, tenies raó, no podem fugir de ser qui som.

“Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.

Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més”.

Em sap greu, però avui, aquesta història, és una història trista. La fotografia d’aquí dalt, El Polp. El meu padrí va anar de Conca a València per allistar-se a les milícies populars, l’estiu del 36. I va ser amb la Columna de Ferro que va lluitar. El Polp és el restaurant que hi ha avui a l’antic casino-ateneu on es fundà la FAI. La Rita, i els poders fàctics de la València més fatxa tenen al cap, i sobre les taules signat, l’esbucament no sols d’aquest lloc, sinó pràcticament tot el Cabanyal, si les plataformes de lluita dels veïns no ho aturen. Sempre David contra Goliat. Jo no havia estat mai en aqueix barri. I diumenge vaig entendre per què la FAI nasqué allà. I com és que el meu padrí i els seus germans disfrutaven quan baixaven a València ciutat a principis de segle XX. L’arquitectura de València encara parla. I avui, més que mai, entenc la frase de Marina Garcés “...la historia de una derrota silenciada, la del movimiento obrero como sujeto histórico y revolucionario, al término de la cual el capitalismo se ha hecho uno con la realidad...”

Dharma, La.

2007-11-06T00:11:00.003Z

Fotografia: Antoni Miquel Morro.

Pell.

2007-11-05T20:59:00.001Z

Pell. Que et crema.

Mescla de punki -tirar una escopinada des de dalt de tot de la torre Eiffel-. Déu meu, cada vegada que ho pens ho trob més bo. Mentrestant jo besava dona. Blanca. Cerca. Rossa. Bona. Vomitiu de tan romàntic. Mescla de punki sense teoria i de beatnick. T'espera Jack Kerouac en el camí. Carretera amunt. Carretera avall. Ni tan sols sé quina gent t'interessa. Si és que t'interessa algú.

Maldecap. L'essència dels beats, sense utopia, ni futur, ni lligam.

Hi ha d'haver quelcom amagat... no pot ser tan fàcil.

Repte. Mai havia entès quina és la gràcia de viure sense destí. Sense horitzó. Sense exigència. Sense revolució. Sense llum. Enmig de tot com l'aire. Sense que t'esperi ningú. Sense esperar ningú. Però plena.

No te donaré les gràcies, perquè no te les mereixes.

Et duc al cap com una serp, com la bala que no es dispararà mai. Com una cosa nova que mai havia tastat. No, jo no sóc beat. Duc al fons dels ulls l'abisme de qui espera el fugaç moment de la salvació. Misèria. Però què n'és de bell el foc...

Jacobins dins la Cort

2007-11-04T01:42:00.001Z

M'ha caigut a les mans un llibre d'estil per als mitjans de comunicació. A la contracoberta hi du imprès això:

"El Consell de Mallorca s'ha marcat com a objectiu aconseguir la normalització de l'ús de la llengua pròpia en tots els àmbits socials, en tots els estaments i en totes les capes socials de Mallorca. Aquest llibre d'estil és una de les eines per aconseguir-ho".

El llibre en qüestió és de 2005.

Sobre l'Aventura...

2007-11-04T01:17:00.002Z

..."Pero, ¿por qué la aventura? ¿Por qué esta terca chiquillada, surgida de un romaticismo trasnochado?... Porque ahí está la vida que revienta pese al hormigonado y aspira a la prodigalidad, porque nadie renuncia a ella y todos la deseamos, sea cual sea la edad, clase o ambiente a que pertenezcamos; porque desconfiamos de una desesperación hecha a medida y demasiado confortable para ser realmente desesperada, y porque nuestro único saber es, de entrada, la incertidumbre... Más allá del optimismo y del pesimismo, más allá de los sistemas y de sus apriorismos, está el acontecimiento: la presunción, la espera de instantes turbadores, el ansia de ir al encuentro de todo, la prioridad dada a los impulsos ilógicos que nos trastornan... Hay que romper la apropiación de las grandes hazañas por un puñado de personajes... Debemos estrangular con ambas manos, apenas brota, la necia e innoble idea de que ya no queda nada por descubrir, nada por vivir...
...Decir que la aventura existía antes -como si solamente pudiéramos conservar unas cuantas letras de la palabra- o, lo que equivale a lo mismo, que surgirá como un maremoto en cuanto concluya la Revolución, es practicar un sutil terrorismo, intentar imponer una visión única del mundo social, es, irremediablemente, desalentar mediante el poder de un enunciado toda clase de experimentación"...

Extret de La aventura a la vuelta de la esquina, de Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut.

Ploure. I xopar-se.

2007-10-28T23:41:00.001Z

Dematí. Gris. I Palma banyada. L'he travessada amb bici. Feia una olor diferent. Em recordava quan era petita i la passejava amb mon pare. I anàvem sempre fins un bar d'aquells guarros i amb fum, com d'hivern, on sempre hi havia en Gaspar. En Gaspar era republicà, per damunt de tot. I demanava fusells el dia que va esclatar la guerra. Aquells dos-cents fusells que no els van donar les forces republicanes, i que haurien servit, probablement, per aturar l'aixecament militar a Ciutat. I qui sap si a tot Mallorca llavors... Almenys als llocs on sí que les autoritats republicanes donaren fusells sense por als milicians, l'aixecament es va aturar. Això deia ell. I Palma tenia una història, els dematins, com a d'hivern, amb fum de bar.

Quan es banyen els carrers muda de pell, aquesta ciutat. I sembla una ciutat petitona i mona, de qualsevol indret del nord, d'Europa. I sembla com si poguessin passar coses que no t'esperes. És que no te l'imagines, aquesta ciutat tan mediterrània, d'estiu, de turistes... no te l'imagines banyada. I és per això que en aquests dies grisos que plovisqueja, et sorprèn. M'agraden els bars amb fum. I no ho sabia. Me n'acab d'adonar. Em transporten als llocs on es poden contar històries, pausadament. I tot deixa de semblar un decorat preconcebut, de pel·lícula de classe b, dolentíssima i sense cap puta gràcia, per de cop tot invertir-se i semblar real. Te banyes, joder, t'estàs banyant! I la pluja t'emprenya. La gent s'espanta de la pluja, sí. I tot sembla que deixa de ser fals, i monòton, i brut. I la pluja, com la vida, se t'enganxa a la roba -que fa olor del fum del bar on t'has refugiat- i a la pell.

Tres mesos

2007-10-23T11:51:00.001+01:00

Tres mesos poden canviar una vida. En menys temps vaig anar i tornar de l'altre costat de l'Atlàntic, pensant ser una cosa i tornant sense ser res, però lliure. En tres mesos pots anar al cel i tornar, diuen. I de l'infern, s'hi pot tornar en tres mesos? No ho sé, i en tenc els meus dubtes, però ara tampoc aquest és el cas. Pot començar una bella història, en tres mesos. I un grup pot gravar una maqueta o fondre's del tot dins l'ombra per no tornar-ne a sortir mai més. Ara sent l'aigua al coll i com m'estreny els pulmons... De Barcelona a París passant per València i Castelló. Sí, poden passar mil coses en tres mesos. O pot quedar-se tot exactament igual.

I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...

...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.

Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.

I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.

Assaig de càntic en el temple

2007-10-03T15:45:00.001+01:00

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

Homenatge a n'en Toni Roig

2007-10-03T00:05:00.001+01:00

Aquest és un dels moments de l'homenatge d'anit. Potser hauria d'haver gravat Al-Mayurqa sonant sense en Toni, i tothom contenint la respiració. Però volia posar aquest fragment, perquè és una representació impressionant -en un acte on cap dels que hi érem haguéssim volgut haver-hi de ser- del país pel qual en Toni ha lluitat sempre. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Visca la terra!!! I visca en Toni Roig!!! Toni, la lluita continua! El cel cap on s'alçaven, era el teu.

S'ha apagat la veu

2007-10-01T15:02:00.001+01:00

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Ses Coves

2007-09-23T01:11:00.002+01:00

Sí, bloc meu, feia massa temps que no t'obria... a poc a poc la vida canvia i me n'adon que sóc al mateix punt que quan tenia setze anys, però amb un xic més d'impaciència mal dissimulada i un poc menys de força, perquè a base de veure com es moren il·lusions, cada vegada costa més, mantenir la flama del fons dels ulls. Però bé, a part de la poesia aqueixa un pèl massa barata, si avui reprenc, després d'un estiu molt estrany, aquest bloc, és perquè he recuperat una engruna d'aquesta il·lusió en la senzillesa. En la senzillesa d'una gent que fa un any que va okupar una casa al centre d'Inca. I és en la senzillesa d'un dinar, d'una xerrada i d'un concertet, tot fet amb més bona voluntat que mitjans -com sempre i aquí és on hi resideix la grandesa-, que m'he retrobat un poc. Per uns instants, estar, només estar, i ser, i no pensar. Deixar de pensar en la puta feina que no trob, en les fotudes relacions de poder que impregnen allò a què li diuen cultura mallorquina i que no ho és, en el temps que segueix avançant massa ràpid i no sé com ho he de fer per a què es calmi... de cop tot tornava a importar només en la justa mesura d'allò que som, com deia una cançó que sonava: un accident, pols que tornarà a ser pols, però amb la fortuna de, a moments, ser-hi, només, aquí i ara. Perquè és quan hi som en l'aquí i en l'ara, quan la possibilitat de que tot pugui ser diferent només amb una mirada, es fa real.

Havia oblidat que hem d'obrir espais per a què neixin altres realitats, que aquesta que ens han fet creure no arriba ni tan sols a ser un cruel i brut miratge de tot allò que podria ser i no és encara.

La cara de l'anarquia

2007-06-19T01:27:00.002+01:00

L'Anarquia, treu la llengua!!! Sempre!

Però... sabeu a qui li treu, valenta, perquè ara és veïnada d'un il·lustre senyor que passarà a la història com un gran cabró (d'un que s'ha comprat un palau i ha fet asfaltar el carrer... i tu, tens pis?)?!

Penyora

2007-06-15T12:31:00.002+01:00

Mallorca: entre el dubte i l’esperança.

2007-06-11T21:22:00.001+01:00

Dues setmanes després del 27 de maig, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i la batlia de Palma, encara no estan decidits, però pocs dubtes queden sobre que l’amistat Antich-Munar, aquesta vegada prevaldrà fàcilment per sobre de la campanya grollera i prepotent que ha fet el PP, desqualificant sistemàticament UM. No s’entén per què els populars no varen valorar que potser no seria tan clara la seva majoria absoluta, i que potser no convenia, per exemple, que Estaràs (la seva candidata al Consell) i El Mundo declarassin la guerra oberta a Munar. La prepotència ha fet que llaurassin la seva pròpia "derrota" (si entenem derrota per obtenir la majoria, encara que no absoluta, arreu de les tres institucions abans esmentades de l’illa de Mallorca). Encara que el temps de llaurar no ha estat només la campanya electoral, sinó que durant 4 anys, s’ha aplicat una política agressiva i sense complexes ni miraments de cap tipus, sense ètica ni moral, i caciquil com cap altre, que es veu que ha fet dubtar a més d’una persona si aquesta manera de governar, a dit i sense escrúpols, ni amb el territori ni amb res, és la millor manera de jugar a la democràcia. Els excessos es paguen. I potser aquest és el per què del (a hores d’ara possible) canvi. Ha fet un gir a l’esquerra de cop, la societat mallorquina i pitiüssa? No, no ens enganem. El PP continua essent el partit més votat. Em sembla que hauríem de començar a ser conscients que vivim en una societat amb un sistema ben establert. Un sistema capitalista que ens condemna a ser el putiferi d’Europa. Amb PP o PSOE seguirem basant la nostra economia en un sector terciari que està acabant sense contemplacions amb el nostre medi natural i cultural. La tria PP o PSOE equival a triar si això volem que passi més ràpidament o menys. El que deixa clar l’electorat és que aquest model és el que preval actualment (els motius que fan que això sigui així els deixam per un altre momentet), i que ningú té ganes de canviar radicalment de model de vida. Però quan els tics antidemocràtics i un xic feixistoides, es creixen en el si del PP, és la mateixa societat que hem creat, qui sembla que els frena, donant l’oportunitat de pal·liar les contradiccions capitalistes a un PSOE que si haguéssim de jutjar per la seva campanya electoral, sembla que ni tan sols les volia guanyar, aquestes eleccions. No crec que haguem de confondre això, amb que Mallorca s’hagi tornat d’esquerres. I probablement el mateix ha passat a Eivissa amb tot l’impressionant tema de les autopistes. Si el PSOE derivàs massa cap a l’"esquerra", i els hotelers, empresaris i demés poders fàctics, ho trobassin necessari, passaria el mateix que el 2003 i el govern tornaria a mans del PP novament? Entram de ple en una dinàmica política de model tant europeu com nord-americà, de consolidació d’un sistema establert mitjançant l’alternança de dos partit hegemònics, que, lluny de ser molt diferents en el seu plantejament de model social capitalista, el que fan és llimar-ne les contradiccions o accentuar-les.

Tot i així, crec que si el govern finalment resta en mans d’un PSOE que haurà pactat amb el Bloc i amb UM, el canvi serà positiu, i molt, per a les Illes. Potser amb més de mig govern en mans de l’esquerra oficial, i amb una oposició on tendrem una dipudada com na Maria de la Pau Janer, que almenys no qüestionarà –esperem!- la unitat de la llengua, i els farà entedre als seus socis de partit una cosa tan elemental com aqueixa, podrem començar a parlar de coses serioses amb una altra òptica. Perquè quatre anys més del ritme de destrucció que havia instaurat el PP eren completament insostenibles, i perquè si volem fer avançar la societat cap a postulats nous, moderns, oberts, més democràtics, si volem que no es desmunti d’un dia per l’altre aquesta societat del benestar de què ara gaudim, i sobretot, si volem començar a sembrar els fonaments per quelcom que vagi més enllà de tot això i començar a parlar de democràcia participativa, de canvis en el model de vida necessaris si volem aturar el canvi climàtic, si volem començar a prendre’ns seriosament el fet que l’infern del 3r món és una realitat sobre la qual basam la nostra riquesa i que això s’ha d’acabar, etc, etc, etc, necessitàvem un govern que almenys es plantejàs la possibilitat de començar a obrir vies per a què la illenca deixi de ser una societat caciquil en ple segle XXI. Ara bé, si això s’aconseguirà o si la idiosincràsia i els sistemes estructurals illencs són tan forts que novament tornarem al mateix cercle, és un dubte que persisteix.

Per altra banda, i per parlar dels altres protagonistes d’aquestes eleccions, el Bloc (la coalició formada per PSM, Alternativa –Esquerra Unida i Els Verds- i ERC), crec que ens hem de centrar en un punt que jo valor com importantíssim, que és Palma. Hi ha dues raons per això: la primera, que és la capital i que com a tal, és una zona d’influència cap a tota l’illa de Mallorca. I tot partit que aspiri a liderar una societat i/o un canvi, se l’ha de plantetjar com a imprescindible. I la segona raó és que és essencialment a Palma on el Bloc havia de tenir força i d’on oficialment partia el sentit de fer aquesta coalició –ja que la implantanció d’IU a la part forana és pràcticament inexistent-. De fet, la idea del Bloc no s’entén sense Palma, que és on el PSM sempre ha tengut més problemes d’implantació, tot al contrari que IU. Doncs bé, ha estat a Palma on el Bloc ha naufragat. Dels 5 regidors que es tenien per separat (3 EU-Els Verds i 2 PSM), el Bloc n’ha conservat tan sols 2. A totes les barriades, sense excepció, s’han perdut vots: 15.000 en total. Això ha fet que el PSIB-PSOE hagi de contar amb més aliats que el Bloc si vol recuperar la batlia de Ciutat; necessita també a la capital, l’ajuda d’una Unió Mallorquina que s’ha convertit en la clau de la governabilitat a les tres grans institucions de Mallorca. La desfeta del Bloc ens deixa amb una realitat que és que a Palma la dreta té un regidor més dels que tenia des del 2003 (14 regidors del PP i 2 nous d’UM). La batlia de la capital illenca és, a dia d’avui, un dels majors desencontres entre UM i PSOE per tancar l’acord al Govern i al Consell de Mallorca.
Els motius de la desfeta del Bloc a Palma? Molts: el desprestigi que ha aconseguit crear El Mundo a la figura d’Eberhard Gosske, un candidat empadronat a Sencelles; les bregues a sang i foc dins el PSM, que han aconseguit rompre el partit en dos (els escindits crearen fa uns mesos un nou partit, Entesa per Mallorca) i que a nou mesos de les eleccions, el grup municipal del PSM sortit de les eleccions del 2003 dimitís en bloc; les bregues internes dins el si d’Alternativa entre IU i Els Verds, que tot i no ser mediàtiques, han minvat, com en el PSM, la capacitat de feina; el fet que tres mesos abans de les eleccions ERC encara renegàs del projecte Bloc, on finalment es va integrar, públicament; que el Bloc sigui una nova "marca" a la que sembla que li faltava molt de rodatge ja que es creà potser massa a prop de les eleccions; la candidata del PSOE, Aina Calvo, amb un perfil que molts han cregut molt superior al de la resta de candidats, i que ha fet una campanya d’anar casa per casa parlant amb la ciutadania, i entitat per entitat, cosa que potser ha mancat als candidats del Bloc, teòricamet més esquerrans... El gran problema però, és la construcció d’un projecte sòlid sota el nom de Bloc. Gran part dels votants d’IU no se senten còmodes amb un pacte amb els "separatistes". Gran part dels votants del PSM, com es va veure amb l’escisió dels militants, no entenen dues coses: una coalició preelectoral amb els espanyols, i sobretot, amb el espanyols comunistes, perquè hem de recordar, que l’electorat nacionalista mallorquí no és tradicionalment d’esquerres, sinó que el PSM havia aconseguit vots que ara se n’han anat tant cap el PSOE, cap ERC, a UM, i en alguns pobles, al PP. ¿Exemple de que el Bloc no s’ha consolidat tampoc als pobles? On s’han mantingut els resultats del 2003 és, majoritàriament, a pobles on el PSM s’ha presentat sol i sota les matexies sigles de sempre: Petra, com a exemple més clar.

Dins tot això, no està clar el paper que voldrà jugar ERC –perdó, Esquerra, que aquí ja no li diem Republicana ni de Catalunya-, que sempre ha estat qui més desmarcada ha volgut semblar dins el mateix Bloc, perquè sembla que majoritàriament el Bloc voldrà reeditar-se i construir-se com a alternaiva electoral, ja que si abans d’aquestes eleccions no estava clar que tots els partits que l’integen, per separat, arribassin al 5% dels vots, després dels mals resultats d’aquest 2007, sembla bastant impossible que més envant puguin assolir aquest mínim si es tornen a presentar separadament.

Tot i així, l’anàlisi que es fa des de les direccions dels partits que integren el Bloc, no és dolenta: suposadament es governarà arreu, els resultats al Consell de Mallorca (també s’han perdut dos consellers, i se’n conserven 3), i al Parlament (s’ha perdut un diputat i se’n conserven 4), no es jutgen com a dolents, ja que estàvem parlant d’una marca electoral nova que ja s’esperava que no augmentàs vots (?!i doncs?!). Per tant, opinions, com sempre, i justificacions, en tenim de tots els gustos i colors. Jo seguiré pensant que el gran problema del Bloc, és de projecte; com fer un projecte comú si les sensibilitasts dels votants són, a voltes, antagòniques? El repte és fer que els punts d’unió pesin més, però no veig clar que això s’hagi aconseguit. I el que em sembla fins i tot més greu i que es podria plantejar a aquests partits per separat... quin és el gran projecte de país que s’ofereix? Què diferencia aquesta esquerra del Bloc, que no arriba ni a ser socialdemòcrata, de l’esquerra que ofereix el PSOE? Pels dirigents del Bloc deuen ser evidents les respostes. Jo no veig tan clar que les polítiques socials siguin molt diferents que les que proposa el PSOE, i tampoc veig clar que defensant una llengua n’hi hagi prou per a bastir un país que ens han més que esmicolat. Però més que el que jo pensi, m’importa què és el que li arriba a la gent del carrer, que en el fons, és la qui forma la gran massa social d’aquest país que ni tan sols està clar quin és, si el que defensa ERC –ai! É sque se m’escapa! Esquerra, volia dir- o el que defensa el PSM... o el que defensa IU (que per cert, ara que el tema crema de nou, gràcies per votar contra el pla Ibarretxe a Madrid, tot un detall quan era l’hora d’emprar a les institucions les eines democràtiques per demostrar la viabiliat dels canvis estructurals i profunds reals). Si el Bloc no és capaç de demostrar i de fer creure a tothom que té un projecte de país que impliqui un canvi social prou important... per mi, el problema seguirà essent de projecte, per tant, de diferenciació amb les "ofertes" que ens proposen altres partits. Però això, tan sols, ha estat un punt de vista i no prou ample, del que és la situació a hores d’ara. Un entre tants.

Li diuen democràcia... i no ho és.

2007-06-06T16:24:00.001+01:00

Quin dia va ser feta aquesta foto? ¿Quin dels massa dies que s'ha repetit aquesta manifestació durant els darrers mesos, els darrers anys... durant tota la vida de la gent que seguirà lluitant?

Això era el que veia si mirava cap endarrera, però si mirava cap endavant veia això altre:

I quan ho penses, fa venir esgarrifances.

Berlín, maig 1945

2007-05-31T22:02:00.002+01:00

Les Gorges

2007-05-15T15:25:00.001+01:00

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor sempre contesta:
Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç – gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella: També a França.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Campana

2007-05-12T23:15:00.001+01:00

Racons de Palma...

2007-05-12T23:07:00.001+01:00

Teranyina?

2007-05-07T20:47:00.001+01:00

La primera era fàcil. A veure la segona...

Diumenge

2007-05-07T15:56:00.001+01:00

Com que és la primera, vos la pos mooolt fàcil!

Racons de Palma

2007-05-07T15:50:00.001+01:00

Benvingudes. I benvinguts. Això és un joc. Un espai on quedarà reflectida una mirada de Palma, d'un temps i d'uns moments. Hi ha moltes maneres de mirar, i tan sols la meva ja pot canviar en qüestió de massa poc temps. Però aquí hi deixaré unes mirades, que si més no, s'han succeït aquests mesos i els que vendran. El joc? A veure qui encerta primer de quin racó de Palma -que malgrat tot, podria ser preciosa i podria recuperar el seu encant- es tracta. Cada vegada que algú l'encerti, penjaré una foto nova.
Mmm... feim que cada pic que s'encerti se sumen 5 punts? Va, qui primer arribi a 50 té premi...