Sí, bloc meu, feia massa temps que no t'obria... a poc a poc la vida canvia i me n'adon que sóc al mateix punt que quan tenia setze anys, però amb un xic més d'impaciència mal dissimulada i un poc menys de força, perquè a base de veure com es moren il·lusions, cada vegada costa més, mantenir la flama del fons dels ulls. Però bé, a part de la poesia aqueixa un pèl massa barata, si avui reprenc, després d'un estiu molt estrany, aquest bloc, és perquè he recuperat una engruna d'aquesta il·lusió en la senzillesa. En la senzillesa d'una gent que fa un any que va okupar una casa al centre d'Inca. I és en la senzillesa d'un dinar, d'una xerrada i d'un concertet, tot fet amb més bona voluntat que mitjans -com sempre i aquí és on hi resideix la grandesa-, que m'he retrobat un poc. Per uns instants, estar, només estar, i ser, i no pensar. Deixar de pensar en la puta feina que no trob, en les fotudes relacions de poder que impregnen allò a què li diuen cultura mallorquina i que no ho és, en el temps que segueix avançant massa ràpid i no sé com ho he de fer per a què es calmi... de cop tot tornava a importar només en la justa mesura d'allò que som, com deia una cançó que sonava: un accident, pols que tornarà a ser pols, però amb la fortuna de, a moments, ser-hi, només, aquí i ara. Perquè és quan hi som en l'aquí i en l'ara, quan la possibilitat de que tot pugui ser diferent només amb una mirada, es fa real.Havia oblidat que hem d'obrir espais per a què neixin altres realitats, que aquesta que ens han fet creure no arriba ni tan sols a ser un cruel i brut miratge de tot allò que podria ser i no és encara.
