“Li arranquen la crosta i la pell”

Davant l'aberració dels fets, i la perplexitat que em produeix el silenci de massa gent, les paraules, avui les posa aquest senyor...

De Toni Cucarella, "Li arranquen la crosta i la pell".

El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de ràdio i televisió de la CCRTV sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió excel·lent que puguen fer tots els vicepresindents i els consellers d’ERC. Al meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència: construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) i afebleix el que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic) Feran i el PSOE català actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...

Vampirs rostint-se sota sol d'estiu (o vents huracanats prometen tempesta).

Aquesta indissimulable tendència a l’abisme un dia em matarà.

Ai déu meuet... sí, sí, molt interessants les vistes que hi ha des d’aquí dalt. Sí, sí, l’adrenalina em puja que te cagues, m’encanta aquesta sensació de com si tot s’acceleràs, però quan vas massa passada de voltes... ai déu... me mareig, me mareig i només vull un llit on caure, entre els braços de qualsevol sirena que me miri lascivament, però joder, no sé què passa que sempre trob l’asfalt. I el cop sempre fa mal. Carn contra l’asfalt. Sí, sí, sí... ja ho sé... reconec que el gust de la sang calenta, dolça, m’agradà, un dia m’agradà massa. Vampirs a l’ombra que es camuflen sota el sol –justament sota aquest sol-. Alerta, que quan menys t’ho esperes, a qualsevol carreró, qualsevol dia de festa major, no te n’has adonat i ja te tenen entre els seus braços amatents, amb aquest somriure encisador, no, no és possible resistir-se, dir que no... i a poc a poc, la vida els la hi regales, entre els seus braços, darrera del seu somriure torbador, i tan preciós, tan vermell, de vellut...

Emisari? Emisari! On ets emisari?! Fa anys que et crid i no em contestes ! Encara vull saber on és la fotuda porta ! I què hi ha darrera la porta… Però enlloc de contestar-me, desgraciat, t’amagues i t’endús la clau. Miserable i servil, acotes el cap i m’ensenyes que resar és la sortida més digna per resoldre aquest desgavell que tu i jo sabem que tenim sobrevolant-nos els caps... talment voltor a l’aguait. Però serà possible?! Deixa de córrer i vine aquí! Tot d’una! Seràs... si un dia t’agaf te jur que...

...Precioses sí, les vistes des d'aquí dalt... increïbles, inaudites, estupendes! Però, per favor... que me deixaríeu baixar d'una reguitzera vegada?!

També he de reconèixer que la sensació de tirar-se, d’estendre les ales i partir a volar, just després d’haver clavat les urpes de voltor en aquesta terra seca, terra que m’estira, que m’embruixa, que no em deixa enlairar-me, que em du a una passa del deliri, de l’abisme... em reconec presonera, d’un inescrutable misteri que només es desvetllaria obrint-me les venes i llegint-ne la sang. He de reconèixer doncs, que aquesta sensació, -bé, totes juntes, perquè som incapaç de destriar-les-, també m’agrada. Massa. Però som a una passa de botar, i a sota, ens esperen unes precioses ones que, caperrudes com elles totes soles, no deixen mai d’estimbar-se, una vegada i una altra, contra els penya-segats que les esguarden. Preciós. M’encanta. Però ara ja està bé. No vull ser més ona, ni voltor, ni penya-segat, ni paisatge, ni horitzó, ni infinit, ni ulls emmirallats, ni deliri, ni foc, ni misteri, ni derrota, ni segles dels segles, ni hòsties. Fins i tot avui podria deixar la capa de vampir al penjador, i sortir per la porta, amb un vestit ben arreglat, i trobar-te al ball, a mitjan horabaixa. I treure’t a ballar, i un cop d’aire aixeca les faldilles de les nines de la plaça. I jo som feliç. I res no és mesquí, que deia l’altre.

Cafè Lisboa.

Sempre tornam al lloc del crim.

I ens delatam, estúpids, una vegada i una altra.


Obr la porta. Pitj el play. N'Elvis es col·la de nou dins el menjador i em convida a ballar una cançó que ja ha sonat... en una altra ocasió... fa tan sols dos mesos... o una nit. Perquè sempre tornam al lloc del crim. I resseguim contents aquelles pistes que només nosaltres, que ens hem embrutat les mans -a plaer- sabem reconèixer. Imbècils i contents. Confiats que res esclata sense el nostre permís, concedit per indulgència i relegat al racó més allunyat de l'interior d'aquesta matèria gris que ens engana, la molt cabrona, una i mil vegades més, sense ni saber que lentament s'encén la trampa. I a poc a poc, ens esquerda la pell...

Un full. Lletres verdes. Una cançó. Silenci! Elvis, calla. Hi ha algú que pugui fer-te callar? Sí, hi és. I ara és el seu torn, i la música sona i tu restes mut i escoltes. Una nota d'un sopar. Restaurant xinès. Un llit. Desfet. Una càmara de fotos.Una bombeta de 40 watts que fa massa llum. Una càmara de fotos??! Amb fotos??! Anota: prova que s'ha de fer desaparèixer ràpidament. Seguim... Records. Recods que s'acumulen. Peces d'un trencaclosques que encaixen, una a una. Una telefonada. Una autopista. De nit. Una botella de vi. Una mirada que et voldria migpartir. I música. I cossos. I un cop de puny. I la tendresa. I un altre cop l'autopista. Amb el sol sortint, darrera a l'esquerra. Un cotxe a 150 kilòmetres per hora. Què guai! Som els protagonistes d'aquell llibre de quan teníem 14 anys! El noi de la moto. I Mai no serem estrelles del rock. Però no. La tendresa, un altre pic. Com un crit. Que ens xapa en dos enmig del cor tot allò que en aquestes alçades, crèiem ja domat.


He tornat.


Sempre tornam (al lloc del crim).

I totes les pistes em duen a tu. I avui, sóc jo l'assassí.

...

No puc creure'm que després de xuclar-ho tot sense filtre encara siguem...

tan terriblement...

fràgils.