Aquesta indissimulable tendència a l’abisme un dia em matarà.
Ai déu meuet... sí, sí, molt interessants les vistes que hi ha des d’aquí dalt. Sí, sí, l’adrenalina em puja que te cagues, m’encanta aquesta sensació de com si tot s’acceleràs, però quan vas massa passada de voltes... ai déu... me mareig, me mareig i només vull un llit on caure, entre els braços de qualsevol sirena que me miri lascivament, però joder, no sé què passa que sempre trob l’asfalt. I el cop sempre fa mal. Carn contra l’asfalt. Sí, sí, sí... ja ho sé... reconec que el gust de la sang calenta, dolça, m’agradà, un dia m’agradà massa. Vampirs a l’ombra que es camuflen sota el sol –justament sota aquest sol-. Alerta, que quan menys t’ho esperes, a qualsevol carreró, qualsevol dia de festa major, no te n’has adonat i ja te tenen entre els seus braços amatents, amb aquest somriure encisador, no, no és possible resistir-se, dir que no... i a poc a poc, la vida els la hi regales, entre els seus braços, darrera del seu somriure torbador, i tan preciós, tan vermell, de vellut...
Emisari? Emisari! On ets emisari?! Fa anys que et crid i no em contestes ! Encara vull saber on és la fotuda porta ! I què hi ha darrera la porta… Però enlloc de contestar-me, desgraciat, t’amagues i t’endús la clau. Miserable i servil, acotes el cap i m’ensenyes que resar és la sortida més digna per resoldre aquest desgavell que tu i jo sabem que tenim sobrevolant-nos els caps... talment voltor a l’aguait. Però serà possible?! Deixa de córrer i vine aquí! Tot d’una! Seràs... si un dia t’agaf te jur que...
...Precioses sí, les vistes des d'aquí dalt... increïbles, inaudites, estupendes! Però, per favor... que me deixaríeu baixar d'una reguitzera vegada?!
També he de reconèixer que la sensació de tirar-se, d’estendre les ales i partir a volar, just després d’haver clavat les urpes de voltor en aquesta terra seca, terra que m’estira, que m’embruixa, que no em deixa enlairar-me, que em du a una passa del deliri, de l’abisme... em reconec presonera, d’un inescrutable misteri que només es desvetllaria obrint-me les venes i llegint-ne la sang. He de reconèixer doncs, que aquesta sensació, -bé, totes juntes, perquè som incapaç de destriar-les-, també m’agrada. Massa. Però som a una passa de botar, i a sota, ens esperen unes precioses ones que, caperrudes com elles totes soles, no deixen mai d’estimbar-se, una vegada i una altra, contra els penya-segats que les esguarden. Preciós. M’encanta. Però ara ja està bé. No vull ser més ona, ni voltor, ni penya-segat, ni paisatge, ni horitzó, ni infinit, ni ulls emmirallats, ni deliri, ni foc, ni misteri, ni derrota, ni segles dels segles, ni hòsties. Fins i tot avui podria deixar la capa de vampir al penjador, i sortir per la porta, amb un vestit ben arreglat, i trobar-te al ball, a mitjan horabaixa. I treure’t a ballar, i un cop d’aire aixeca les faldilles de les nines de la plaça. I jo som feliç. I res no és mesquí, que deia l’altre.
