Ells no eren res quan nosaltres nasquérem. Ja havíem volat, ja havíem vist què hi havia més enllà, i ells tot just eren cucs quan nosaltres cremàvem enmig d'aquell dolç infern. Haurien hagut de besar-nos els peus i menjar de les nostres mans. Què ens va passar? Es va apagar la llum? Vam esclatar enmig d'una tempesta ofegant-nos de les nits de Galícia? Ells no eren res ni ningú, i nosaltres ho érem tot, navegant contracorrent directes a l'esclat i a la deriva. I duies trunyelles als cabells. I aquell vent... Què ens va passar? Vam amagar-nos durant anys? Ells han fet la drecera i nosaltres el laberint, per arribar fins aquí. I ara tornam a ser-hi, i ells no saben que ens tenen al darrera, esguardant-los per l'esquena. Ja no recorden el nostre nom, ni el nostre rostre, però quan els fitem els ulls, ens reconeixeran. I un dia, gens llunyà, reclamarem allò que és nostre.
1 comentari:
Reclamarem allò que és nostra i ells, desconcertats de veure'ns renéixer de nou d'entre les ombres, es perdran enmig de l'espessa boira i no seran a temps d'atrapar el nostre camí que haurem recomençat amb força... Quan se n'adonin, serà Massa tard: escriuran la seva fi.
Publica un comentari a l'entrada