L'Era de la Sal

Gira la roda, com atzar, destí i vida. Gira la roda, i de dins la fosca, s’erigeix una veu. De dona. És la veu de la història, el fil que teixeix la nostra mitologia i el nostre ésser. És la portadora del que ocorre dins la fosca. Ens anuncia un mal que ve d’antic, col·lectiu i profund.

Seguirem la roda, i la veu anònima esdevindrà rostre. Perquè és en cada una de nosaltres, individualment, on es manifesta aquest mal col·lectiu. I corcarà la pell de l’ànima, i la carn. Però cal morir dignes, perquè és de davall el glaç, d’on neix el verd. És el darrer crit de dignitat el que sembra la llavor que farà néixer, enllà del temps, l’esperança.

La roda segueix girant, envant en la història...

Assumim, individualment i col·lectiva, qui volem ser. I ens feim conscients d’on venim a la vegada que entenem que només podem anar i arribar a ser, a partir de l’assumpció d’una postura de lluita, que comença en el punt mateix de voler créixer lliures.

Sabem que la roda ens ha deixat veure el camí enterra i damunt el gel. I malgrat no hi hagués llum, n’hem pogut així seguir el rastre a les palpentes. Sabem però, que aquesta història és cíclica, i que la roda no té principi ni final. Que la ferida hi és, la sal ens ho recorda. La mateixa sal que rovella les cadenes que podem rompre. La roda seguirà girant, sempre. El final, com el futur, no existeix. Tan sols tenim una certesa: que nostra és la tria i la voluntat de ser.

...I és per això que ens trobam al bell mig de l’Era de la Sal.

http://www.lombra.net/

Ells

Ells no eren res quan nosaltres nasquérem. Ja havíem volat, ja havíem vist què hi havia més enllà, i ells tot just eren cucs quan nosaltres cremàvem enmig d'aquell dolç infern. Haurien hagut de besar-nos els peus i menjar de les nostres mans. Què ens va passar? Es va apagar la llum? Vam esclatar enmig d'una tempesta ofegant-nos de les nits de Galícia? Ells no eren res ni ningú, i nosaltres ho érem tot, navegant contracorrent directes a l'esclat i a la deriva. I duies trunyelles als cabells. I aquell vent... Què ens va passar? Vam amagar-nos durant anys? Ells han fet la drecera i nosaltres el laberint, per arribar fins aquí. I ara tornam a ser-hi, i ells no saben que ens tenen al darrera, esguardant-los per l'esquena. Ja no recorden el nostre nom, ni el nostre rostre, però quan els fitem els ulls, ens reconeixeran. I un dia, gens llunyà, reclamarem allò que és nostre.

Barcelona continua respirant

Perquè és l'únic (del qual jo tenc constància i disculpau si n'hi ha d'altres i benvinguts siguin!) que ha escrit quelcom en un diari de les Illes sobre el Pla Bolonya i les ocupacions que se succeeixen arreu i de les quals ningú en té notícia, ni a la UIB, ni a Mallorca, ni a cap noticiari de cap "Comunidad Autónoma o región". I em segueix semblant escandalós, que això sigui així. Per tant, aquí l'article que hi havia avui al Diari de Balears:

(Les fotos són dels fets de l'Autònoma del curs passat).

Barcelona continua respirant

Àlex Volney 01/12/2008 Diari de Balears

Fa una quinzena d’anys, vam anar convidats com a llibreters a la diada de la Universitat de les Illes. Érem en un carrer enjardinat muntant les paradetes corresponents, com un enfilall de núvols enmig d’un blau anticicló, per fer guapo. Record que nosaltres vam ser la llibreria que més va vendre aquell dia i no vam passar de la mitja dotzena de llibres en deu hores de feina per torns.
Les causes encara no les sé, però em va xocar molt l’èxit del xiringuito de les "nuevas generaciones" que entre pins, díptics i altres coses, no sé què hi regalaven... després, totes aquestes collonades gratuïtes ens han sortit molt cares. Desconec si aquest tipus de diades, encara, es fan, no hi he tornat pus i en vaig quedar ben escalivat; vaig marxar amb la sensació d’haver passat el dia en un centre d’ensinistrament de persones perquè es moguin només en els paràmetres convinguts.
Afortunadament no anau mancats de raó pensant que generalitzar és fàcil, les coses van canviant i el temps les va posant al seu lloc. Aquests dies m’ha vingut tot això a la memòria en veure que tenim la sort que encara hi ha estudiants que alenen pel seu compte. Mirau si el temps passa que, fins i tot, els carnets de les "nuevas generaciones" es van devaluant, per moments, i a un ritme espectacular. A més a més, ja fa anys que la UIB té una bona llibreria. Els anys no passen de franc.
Si els estudiants de Barcelona que s’han tancat la setmana sencera són anarquistes o no, és de poca rellevància; que agafin aire pel seu compte davant el conflicte, ja és tota una altra cosa. En cas que ho siguin (A), són una bona mostra que encara és ben viu un dels pocs moviments dignes que queden en aquesta societat on els malparits especialitzats en demagògia titllen impunement d’assassins les víctimes.
El fet que una elit hagi decidit tot el pla de Bolonya i que faci temps que ho tinguin dat i beneït no lleva cap valor a la reivindicació, a la resposta d’un sector d’estudiants. Més mèrit té que, davant de l’evidència, posin una resposta pacífica i legítima, gens còmoda per a cap dels partits que caplleven per l’arc parlamentari actual. Aquest pla B només és ideal per a tota aquesta "pijeria" que no necessita treballar perquè els papàs ho patrocinen tot, amb rendiment o sense. Només serà viable a llarg termini i per als fills de les classes altes d’una de les dues pàtries en litigi i, a més, se suposa que tots ells, sense excepció, demostraran més interès i capacitat de feina que la resta de mortals, que per no tenir recursos econòmics és ben segur que ja són sospitosos de naixement.
Volen establir que l’oferta de carreres i els seus continguts vagin enfocats cap a unes demandes de mercat de treball molt concretes i "suprimir aquelles que no resultin rendibles!!". Aquest pla ja és una vergonya abans de començar. A Mallorca, aquesta tardor, part del jovent ha tornat, després de molts anys, a collir ametles i garroves i només fa mig any que el més "enteradet" no hauria gosat pronosticar que hi tornàs a haver mà d’obra local en aquest castigat sector.
Per mor de la crisi, les notícies i els canvis constants se succeeixen: qui és el que jutja o decideix en aquesta presumpta demanda i rendibilitat futura? Qui gosarà parlar de demanda, d’una manera regular, estable, coherent i definitiva...? Els somiatruites són ells, que defensen això precisament en el mateix moment que l’Estat liberal més poderós ofereix a la banca doblers de les arques públiques i a l’Estat Espanyol la dreta més cavernícola proposa nacionalitzar empreses energètiques mentre es fan negocis amb tots els estats terroristes del món com la Xina, que l’any que ve ja celebrarà els vint anys de la massacre de Tiananmen.
Entre el professorat sembla que són minoria, però hi ha veus que ja ho van advertir i no van ser escoltades davant una anglosaxona bestiesa que resultarà inviable en molts aspectes. Són una minoria sense força els docents que rebutgen el pla. A Mallorca, ja tenim el precedent que obliga el jovent que vol fer periodisme a matricular-se a l’únic centre (privat) de l’arxipèlag que el pot oferir: Madre Alberta. És això convergència amb Europa?



La idea base d’unificar i homologar títols era bona; que aquests fossin intercanviables, la gent ho estava esperant. El problema és la lletra petita. L’argument final és que la universitat surti més barata a l’Estat (el vampir) i ja sabem com acaben aquestes coses, ja tornam a la rendibilitat dels tecnòcrates de sempre i a les plàtiques estèrils dels pedagogs. Diuen que ja està fet i que a la part d’humanitats pot ser catastròfic. La gent ja anava molt cremada en el professorat i no s’hi mourà un dit. Ensenyament més personalitzat i cada dia menys fons bibliogràfic durant la carrera, tot aplicant un model semblant a l’anglès o a l’americà, que quan funcionen, disposen d’una xarxa bibliotecària amb un fons de què aquí no disposam, ni al nostre imaginari més utòpic.
Si han de decidir la viabilitat de les carreres pel seu sistema d’estadístiques, mal futur per a les arts. La seva valoració, que parteix d’un pensament únic, ha demostrat fa molt poc que alguns personatges són incapaços d’entendre com es pot arribar a formar una cova marina a Ginebra ni que sigui a les mans d’un dels millors que hem tingut mai. Això sí, continuaran puntuant les conferències que es duguin a terme en determinats espais, que ens faciliti la banca, valguin un pebre o no.

Dedicar el temps a una tancada com aquesta tindrà el seu preu per molts de vosaltres. Les circumstàncies actuals no vos són favorables, basta veure com l’exèrcit economitza aquesta crisi econòmica després de tants anys. Basta sentir dir als analistes com l’atur portarà el jovent de bell nou a estudiar, al mateix temps que proposen més retallades o més pressió sobre els mestres. Intenten traficar amb el vostre present, però també saben i temen que tot un futur per davant és la millor arma que s’ha inventat mai. Aquest saldo és al vostre favor...