Obr la porta. Pitj el play. N'Elvis es col·la de nou dins el menjador i em convida a ballar una cançó que ja ha sonat... en una altra ocasió... fa tan sols dos mesos... o una nit. Perquè sempre tornam al lloc del crim. I resseguim contents aquelles pistes que només nosaltres, que ens hem embrutat les mans -a plaer- sabem reconèixer. Imbècils i contents. Confiats que res esclata sense el nostre permís, concedit per indulgència i relegat al racó més allunyat de l'interior d'aquesta matèria gris que ens engana, la molt cabrona, una i mil vegades més, sense ni saber que lentament s'encén la trampa. I a poc a poc, ens esquerda la pell...
Un full. Lletres verdes. Una cançó. Silenci! Elvis, calla. Hi ha algú que pugui fer-te callar? Sí, hi és. I ara és el seu torn, i la música sona i tu restes mut i escoltes. Una nota d'un sopar. Restaurant xinès. Un llit. Desfet. Una càmara de fotos.Una bombeta de 40 watts que fa massa llum. Una càmara de fotos??! Amb fotos??! Anota: prova que s'ha de fer desaparèixer ràpidament. Seguim... Records. Recods que s'acumulen. Peces d'un trencaclosques que encaixen, una a una. Una telefonada. Una autopista. De nit. Una botella de vi. Una mirada que et voldria migpartir. I música. I cossos. I un cop de puny. I la tendresa. I un altre cop l'autopista. Amb el sol sortint, darrera a l'esquerra. Un cotxe a 150 kilòmetres per hora. Què guai! Som els protagonistes d'aquell llibre de quan teníem 14 anys! El noi de la moto. I Mai no serem estrelles del rock. Però no. La tendresa, un altre pic. Com un crit. Que ens xapa en dos enmig del cor tot allò que en aquestes alçades, crèiem ja domat.
He tornat.
Sempre tornam (al lloc del crim).
I totes les pistes em duen a tu. I avui, sóc jo l'assassí.
...
No puc creure'm que després de xuclar-ho tot sense filtre encara siguem...
tan terriblement...
fràgils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada