Estaven a punt de passar els tres mesos, i ja ho tenia tot decidit. De fet, només en vaig necesitar un, per a decidir-ho tot. Me’n sobraren dos. Tenia el bitllet mig comanat cap a Barcelona, la fogida planejada, tot ben lligat... I en aqueixos dos mesos que em sobraren... no sé... no ho sabria explicar...
Veniu a mirar-me els ulls i potser vos convidaré a un ball de màscares al menjador de casa meva. L'any que ve, clar. Si no vàreu venir enguany a la festa, ja heu fet tard.
Tota la resta que pugui contar-vos, avui, sobra.
Partesc a Barcelona després del concert de na Patti Smith. Però he de dir que Palma m’ha tornat a enamorar -si és que mai me n'havia oblidat-. L’Ombra toca dia 23 i 29. El futur, avui, el tenc més deslligat que mai (o no?) i no m’importa gens tenir-lo així. He entès, a la fi, què és important i què no. I sé que ho hauré de tornar a aprendre mil vegades més,tantes com em perdi, i alguna altra encara! Estic recomençant a aprendre-ho tot. Me’n vaig però tornaré. Déu ho sap, que tornaré. De fet, podeu pensar que ni tan sols me n’hauré anat. El temps i l’espai... torn a pensar que senzillament, no existeix el concepte de temps lineal i espai limitat que se suposa que aprenem a viure. Desfem-ho tot, desaprenem-ho tot. Que tots els altres camins... bé, qui els vulgui caminar, és lliure de fer-ho. A mi però, esperau-me en un altre lloc. O més bé, no m'espereu, ja apareixeré. Guardau l'esperar per una vida en què de veres ho necessiteu, si és que això es necessita...
