Ara fa un any escrivia això... pens que val la pena tornar-ho a publicar, perquè tanmateix, no ho sabria escriure millor...
Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.
No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.
No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.
Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.
