Sant Sebastià

De nou. Cauen murs, s'esgoten cicles. I en neixen de nous i se'n tornen a alçar. I seguesc pensant que és de nits quan ve la sorpresa. I et troba. O et roba, i se t'endú allà on no esperaves mai. I llavors tens síndrome d'Estocolm, i voldries no tornar mai. Hem de cremar en un foc d'hivern un vespre que la banda sonora de la plaça major era Boig per tu i no era en Carles Sabater qui cantava. La plaça buida. O això pensàvem, quan de sobte, unes mamballetes ens feren descobrir que el teló no estava abaixat. Hem de cremar-ho tot i invocar les bruixes. I herbes, sempre molt de gust d'herbes. I sempre, cada puta any, trobar, quan no t'ho esperes. Avui qui sap on seré. Ja no sé què més puc trobar! Vida, sorprèn-me! Però em veig reflectida a l'altre costat del tassó, intentant desxifrar qui som, quan sabem, aquesta vegada sí, que ja no som qui érem, i potser avui ja no sabem si volem seguir essent, o si ja no.

Exorcitzar-me

Som dins el malson de El cor de les tenebres, i vull trobar-me amb algú que m'exorcitzi. No sé si avui, revetla de Sant Antoni, ho puc aconseguir. Estic cansada de deconstruir-me. Torn a ser enmig d'enlloc quan se suposa que som enmig de tot. I aquesta sensació, l'odii terriblement. Les hores tornen a ser una successió de minuts, lents, empastifats i lents, sí, que no em duen enlloc més que allà on no vull anar. Merda de rodes. Merda de cicles. Ja no m'agraden les muntanyes russes, i com dius tu, preciosa, benvinguda al Dragon Kan! Joder, on és la muntanya més alta? Segueixen sonant aquelles muntanyes russes, pujar i baixar perquè sí, podrit destí... escrutant l'aparició d'una vela blanca... tens els ulls desesperats, com tots els nàufrags... que sonaven dins un ferrocarril un dematí, camí a l'Autònoma. Però ara té molta menys gràcia. Intent recordar què em va salvar la darrera vegada... i no ho tenc clar, si va ser el teu cos o les ganes. Avui me deix a la deriva, i ja veurem què passa. Potser se'm menja el cracken, com a n'Sparrow... jeje. Sí, avui ho engegaria tot a la merda, horari, sou, futur... the future is unwritten, no?! Tres anys... tres putos anys i què he fet? Vist el què passa, només he aconseguit, de totes, una sola cosa, i en aquest pas, dubt que pugui mantenir-la. Déu no ho vulgui, o el Diable. Total, quina cagada més grossa. I ara em cau el Cel a sobre. Tot comença i tot s'acaba. Tot s'acaba? Som dins una presó amb barrots invisibles. I sé quina és la bendició, la salvació, la llibertat, la victòria i la pau. Però no trob la sortida. He de planejar una fuga....

A la fi la pel·li de Joe Strummer!

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Fa uns mesos, quan era a Barcelona vaig publicar un post sobre aquesta pel·lícula, que narra els fets més importants de la vida de Joe Strummer en relació al punk i a The Clash. Em demanava quan s'estrenaria la pel·lícula a Mallorca. Doncs bé, la pregunta ja té resposta: dissabte dia 10 a les 12 del migdia al Teatre Municipal de Ciutat! I gratuït!