Cartes des de l'exili (I)

Vinaròs, 16 d'octubre de 2010

T'escric en el poc que sé del teu català de València, que em roba el cor, i que m'encanta. Perquè així m'enganye, i enganye la soledat, i faig veure que som a prop, i que els dos-cents quilòmetres d'aigua que ens separen no són res, i menys encara ho són estes vides tan diferents i tan iguals que hem decidit lliutar i sobreviure.

Perdona el meu to de desencís quan veig el desert que ens envolta, quan el compare al nostre oasi que podia ser, quan érem, i encara som, a voltes, potser massa poques, i pensa, que en el fons, el que vull -perquè vull- és la vida que ens encenia l'ànima.

Morim. Entremig de desídia i mediocritat, morim.

Enyore ser qui érem fa cinc anys. Enyore com parlàvem, amb l'emoció de qui es retroba, i la il·lusió de qui li regalen unes ales. Enyore organitzar la resistència, negar el seu oblid, preparar l'ofensiva per resistir. Enyore els nostres plans per conquerir Madrid. Aquells instants de viure sense por de ser qui som, aquells moments d'obviar derrotes, de viure sense el dubte que sempre ens empetitix. Enyore existir sense ser conte, ni història, ni rondalla, ni passat. Sense haver de ser futur. Enyore que ens trobem en l'ara. T'enyore a tu i el teu país. M'enyore a mi. I en casa nostra, enyore el nostre, de país, i tots els ponts que vam bastir.

Deixem caure les muralles, per desídia. I mediocres, esperem assegudes vora la forca, el moment en què ens posaran la soga. Què collons ens passa?

Ens enyore a tu i a mi en el nostre país.

I les fàbriques, i el Cabanyal, i la FAI, i el comunisme dels nostres pares, i l'anhel llibertari, i el Parcent que no he conegut, i València, i l'Horta, i l'orxata, i la nostra història que volen que ja no siga nostra, i la teua força (i la meua)...

-Però què collons dius?! Si el país no existeix, tu i jo què hi fem aquí?
-Gràcies per ses ales... T'ho hauria d'haver agraït fa anys. Ho faig ara. Me sap greu, però les vaig plegar i desar dins s'armari...
-Potser seria hora de recuperar-les.
-Però hi som a temps? Estic cansada.
-I jo tenc dos filles!
-Es capitaslime se va fondre amb sa realitat.
-Quan ens vàrem perdre? No ho recorde.
-Potser ja vàrem néixer fora de temps.
-Potser les batalles més importants ja s'havien lliurat i ja les havíem perdudes...
-Però jo m'estim sa meva vida. Encara que a vegades sembla que visqui una vida que no és meva...
-A mi em passe igual.
-Però hi va haver un temps que això no era així.
-Poc.
-Sí, molt poc. Però saps que un vol pot durar una eternitat.
-I que és més a prop del cel que et regalen les ales.
-Però... i si cau, s'avió?
-Llavors ens enterraran en la mar.
-Però això se pot fer?
-I és clar!
-I si mos trobam a terra ferma, què te sembla?
-D'acord, però algú haurà de travessar la mar...
-Bé, ja ho faig jo... però si oblid com se neda i estic a punt d'ofegar-me, me vendràs a rescatar?
-Tu què creus?
-D'acord. Però i si ja no som qui érem, i no mos reconeixem?
-Si la primera vegada no ens havíem vist mai i no vam tenir cap problema per reconèixer-mos, creus que el tindrem ara?
-...
-Què penses?
-Que mos hauria pogut tocar una altra època, collons!
-Hauria estat igual de puta.
-Tens raó.
-No t'oblides de les ales!
-Tranquil·la, ja fa una estona que sa meva esquena diu que no sé què li comença a créixer...

...

Plof!

Vaig canviar la bici.






Per una moto.











PLoF!


No confessaré mai perquè.



I ara les rodes reposen en pau, dins la sal d'un salobrar.

Remember (2001-2008)

Enyor el fum d'aquella casa. Que se t'aferrava com s'aferrava a les rajoles i a les parets, sempre mig netes i mig brutes. Entre Matrix i jo, un fum verd. Fum arreu. Enyor l'olor de ciutat, d'aquella Barcelona que ja no era meva, i que aquells dies, ho era més que mai. Per primera vegada vaig triar quan arribava. Quan em prostituïa. Quan me n'anava. Perquè ningú no m'esperava, i ningú no m'havia de salvar. Set anys abans no m'hi hagués jugat, per mi, ni un ral. Aquells dies jugava a pòker segur. N'hi ha a bastament de moure els daus quan són dins el cubilet... amb un pensament, és clar! Set anys de jugar net, de ser dona de paraula, de cavallerositat en la batalla... Set anys enfront de dos mesos de rapinya, d'abordatges, de pirateria, de foscor de la més dolça i de negror de la més gustosa. Corbs se'm mengen l'ànima. I una vegada fet l'àpat, parem la taula, que és hora d'aixecar el teló i per darreria, pastís de formatge i fraules. Tota la vida en dos mesos. I els set anys de nina s'esmicolen com la porcel·lana. Me'ls fum, jo que no fumava, recolzada en aquell sofà on la Mort em venia a veure, i em convidava a prendre tes de fruites i fèiem partides inacabables on ens jugàvem els dies de més que em regalaria si sota creus, jurava coses inconfesables... però tan dolces... com l'amor que ens embriaga i ens torba l'enteniment... Encara sent les campanes de la Sagrada Família com repiquen el bondia i m'indiquen, fent-me l'ullet, els camins de la revolta. Els camins de qui es retroba.

Ding-dong... repiquen les campanes de tots els nostres futurs, que encara jeuen, tranquils, esperant-nos a l'ombra.

The ruins of Detroit

Avui és un bon dia d'estiu per recomençar; plou. Moltíssim. Pluja que durarà poc, però suficient per xopar-nos.
Per la finestra cau l'aigua, rere els vidres que ja comencen a degotar. I aquesta imatge, m'encanta.
Mentrestant, de viatge dins la xarxa, descobresc Detroit. I ara ja, al·lucín.
Els límits del sistema comencen a fer cruis profunds a les parets de la postmodernitat, i Detroit n'és el paradigma. Preciosa i fantasmal, diuen que anuncia una nova era.

Pels que no en sapigueu la història, aquest enllaç, The ruins of Detroit.