Ploure. I xopar-se.

Dematí. Gris. I Palma banyada. L'he travessada amb bici. Feia una olor diferent. Em recordava quan era petita i la passejava amb mon pare. I anàvem sempre fins un bar d'aquells guarros i amb fum, com d'hivern, on sempre hi havia en Gaspar. En Gaspar era republicà, per damunt de tot. I demanava fusells el dia que va esclatar la guerra. Aquells dos-cents fusells que no els van donar les forces republicanes, i que haurien servit, probablement, per aturar l'aixecament militar a Ciutat. I qui sap si a tot Mallorca llavors... Almenys als llocs on sí que les autoritats republicanes donaren fusells sense por als milicians, l'aixecament es va aturar. Això deia ell. I Palma tenia una història, els dematins, com a d'hivern, amb fum de bar.

Quan es banyen els carrers muda de pell, aquesta ciutat. I sembla una ciutat petitona i mona, de qualsevol indret del nord, d'Europa. I sembla com si poguessin passar coses que no t'esperes. És que no te l'imagines, aquesta ciutat tan mediterrània, d'estiu, de turistes... no te l'imagines banyada. I és per això que en aquests dies grisos que plovisqueja, et sorprèn. M'agraden els bars amb fum. I no ho sabia. Me n'acab d'adonar. Em transporten als llocs on es poden contar històries, pausadament. I tot deixa de semblar un decorat preconcebut, de pel·lícula de classe b, dolentíssima i sense cap puta gràcia, per de cop tot invertir-se i semblar real. Te banyes, joder, t'estàs banyant! I la pluja t'emprenya. La gent s'espanta de la pluja, sí. I tot sembla que deixa de ser fals, i monòton, i brut. I la pluja, com la vida, se t'enganxa a la roba -que fa olor del fum del bar on t'has refugiat- i a la pell.

Tres mesos

Tres mesos poden canviar una vida. En menys temps vaig anar i tornar de l'altre costat de l'Atlàntic, pensant ser una cosa i tornant sense ser res, però lliure. En tres mesos pots anar al cel i tornar, diuen. I de l'infern, s'hi pot tornar en tres mesos? No ho sé, i en tenc els meus dubtes, però ara tampoc aquest és el cas. Pot començar una bella història, en tres mesos. I un grup pot gravar una maqueta o fondre's del tot dins l'ombra per no tornar-ne a sortir mai més. Ara sent l'aigua al coll i com m'estreny els pulmons... De Barcelona a París passant per València i Castelló. Sí, poden passar mil coses en tres mesos. O pot quedar-se tot exactament igual.

I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...

...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.

Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.

I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

Homenatge a n'en Toni Roig

Aquest és un dels moments de l'homenatge d'anit. Potser hauria d'haver gravat Al-Mayurqa sonant sense en Toni, i tothom contenint la respiració. Però volia posar aquest fragment, perquè és una representació impressionant -en un acte on cap dels que hi érem haguéssim volgut haver-hi de ser- del país pel qual en Toni ha lluitat sempre. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Visca la terra!!! I visca en Toni Roig!!! Toni, la lluita continua! El cel cap on s'alçaven, era el teu.

S'ha apagat la veu

Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.