Ploure. I xopar-se.

Dematí. Gris. I Palma banyada. L'he travessada amb bici. Feia una olor diferent. Em recordava quan era petita i la passejava amb mon pare. I anàvem sempre fins un bar d'aquells guarros i amb fum, com d'hivern, on sempre hi havia en Gaspar. En Gaspar era republicà, per damunt de tot. I demanava fusells el dia que va esclatar la guerra. Aquells dos-cents fusells que no els van donar les forces republicanes, i que haurien servit, probablement, per aturar l'aixecament militar a Ciutat. I qui sap si a tot Mallorca llavors... Almenys als llocs on sí que les autoritats republicanes donaren fusells sense por als milicians, l'aixecament es va aturar. Això deia ell. I Palma tenia una història, els dematins, com a d'hivern, amb fum de bar.

Quan es banyen els carrers muda de pell, aquesta ciutat. I sembla una ciutat petitona i mona, de qualsevol indret del nord, d'Europa. I sembla com si poguessin passar coses que no t'esperes. És que no te l'imagines, aquesta ciutat tan mediterrània, d'estiu, de turistes... no te l'imagines banyada. I és per això que en aquests dies grisos que plovisqueja, et sorprèn. M'agraden els bars amb fum. I no ho sabia. Me n'acab d'adonar. Em transporten als llocs on es poden contar històries, pausadament. I tot deixa de semblar un decorat preconcebut, de pel·lícula de classe b, dolentíssima i sense cap puta gràcia, per de cop tot invertir-se i semblar real. Te banyes, joder, t'estàs banyant! I la pluja t'emprenya. La gent s'espanta de la pluja, sí. I tot sembla que deixa de ser fals, i monòton, i brut. I la pluja, com la vida, se t'enganxa a la roba -que fa olor del fum del bar on t'has refugiat- i a la pell.