Sempre tendim a la foscor o a la llum. L'estat de repòs, si és que existeix, és efímer. Els cossos i les ànimes tendeixen sempre al moviment. El repòs és el miratge. Tendim a la llum, o a la foscor. I quan som arribats a la llum, no hi ha descans, ens emplenam més encara de més i més llum. Quan som arribats a la foscor, de cada vegada ens hi abocam més... ens arrossega la llum del fons del pou... la lluna ens emmiralla, traïdora, i no sabem dir-li que no a la Dama que se'ns disfressa de Bellesa. Si la deixàssim, ens xuclaria la vida, pou avall. Però la llum i la foscor són estats, d'on en sortim i n'entram, com en una espiral, eternament.
Asseguda al sofà, amb el fum que me mareja i la tele encesa per no pensar, m'agrada, de tant en tant, rendir-me a l'obscur, que m'embolcalla, somrient maliciosament darrera la màscara, talment com sempre. Ja ens coneixem. I mantenim la nostra relació a la distància exacta, amb un cordial respecte, per no rompre el fràgil fil de seda que ens uneix i que hem tardat vint-i-quatre llargs anys a aconseguir teixir d'aquesta emocionant manera.
Mentrestant, la vida em fa una broma i em mostra això des del sofà estant, guaitant per la finestra...
P.S: de fons sona... Ahora que el barco se hunde/y sólo tú puedes salvarme/... /Nadé desnudo tu oleaje/... /Con el disfraz sin estrenar y el salto a lo fugaz/ la ficción es y será mi única realidad/.
2 comentaris:
I s’erigeix majestuosa, màgica, plena de llum il•luminada. Espectadora centenària dels seus desfavorits veïnats, que l’esguarden, fent-li companyia en el seu plany d’inacabada. Padrina fidel de tants besnéts que ha vist créixer a força de mirar finestres, vidres enllà. Custòdia del temps, i secrets, i plors, i clarianes. Aliada subtil de tots aquells, que per un moment, han tengut la sort de compartir un instant amb sa presència. Record envant, memòria endins, forma part de tots nosaltres.
Teló de fons. No, no se'n vol anar. Resta allà, muda, fons il·luminat. Enlluerna? No, aquesta nit m'enlluernes tu. Surts enmig de res allà on no t'esperava. Ets tan aprop i tan estranya alhora... i passen dies, i passen més nits, observant com desxifrar cada racó de la teva imatge i més encara, d'un poc més endins d'allà on s'amaga l'ànima.
M'escrius i calles, tot allò que no s'hi val conjurar en veu alta.
Publica un comentari a l'entrada