Som dins el malson de El cor de les tenebres, i vull trobar-me amb algú que m'exorcitzi. No sé si avui, revetla de Sant Antoni, ho puc aconseguir. Estic cansada de deconstruir-me. Torn a ser enmig d'enlloc quan se suposa que som enmig de tot. I aquesta sensació, l'odii terriblement. Les hores tornen a ser una successió de minuts, lents, empastifats i lents, sí, que no em duen enlloc més que allà on no vull anar. Merda de rodes. Merda de cicles. Ja no m'agraden les muntanyes russes, i com dius tu, preciosa, benvinguda al Dragon Kan! Joder, on és la muntanya més alta? Segueixen sonant aquelles muntanyes russes, pujar i baixar perquè sí, podrit destí... escrutant l'aparició d'una vela blanca... tens els ulls desesperats, com tots els nàufrags... que sonaven dins un ferrocarril un dematí, camí a l'Autònoma. Però ara té molta menys gràcia. Intent recordar què em va salvar la darrera vegada... i no ho tenc clar, si va ser el teu cos o les ganes. Avui me deix a la deriva, i ja veurem què passa. Potser se'm menja el cracken, com a n'Sparrow... jeje. Sí, avui ho engegaria tot a la merda, horari, sou, futur... the future is unwritten, no?! Tres anys... tres putos anys i què he fet? Vist el què passa, només he aconseguit, de totes, una sola cosa, i en aquest pas, dubt que pugui mantenir-la. Déu no ho vulgui, o el Diable. Total, quina cagada més grossa. I ara em cau el Cel a sobre. Tot comença i tot s'acaba. Tot s'acaba? Som dins una presó amb barrots invisibles. I sé quina és la bendició, la salvació, la llibertat, la victòria i la pau. Però no trob la sortida. He de planejar una fuga....
1 comentari:
Com molt bé dius, tot s'acaba, fins i tot els mals moments, les males sensacions, allò que fa que ens sentim inútils... potser, de vegades, aquests malsons triguen més a marxar que els bons moments, o potser només ens ho sembla, però el final els arriba tard o d'hora.
Paciència, que quan arribi la seva fi, segur que cauen els barrots i comencen noves coses... Bones,és clar.
Publica un comentari a l'entrada