Tres mesos poden canviar una vida. En menys temps vaig anar i tornar de l'altre costat de l'Atlàntic, pensant ser una cosa i tornant sense ser res, però lliure. En tres mesos pots anar al cel i tornar, diuen. I de l'infern, s'hi pot tornar en tres mesos? No ho sé, i en tenc els meus dubtes, però ara tampoc aquest és el cas. Pot començar una bella història, en tres mesos. I un grup pot gravar una maqueta o fondre's del tot dins l'ombra per no tornar-ne a sortir mai més. Ara sent l'aigua al coll i com m'estreny els pulmons... De Barcelona a París passant per València i Castelló. Sí, poden passar mil coses en tres mesos. O pot quedar-se tot exactament igual.
I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...
...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.
Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.
I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.
I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...
...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.
Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.
I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.
2 comentaris:
Companya de batalla,
La veritat és que la vida moderna és més dura del que sembla i més en aquest roc que ens ha tocat viure. No sé, tal vegada és més fàcil aixecar-se cada matí quan saps que hauràs de cercar-te l'aliment o esquivar les bales; podria ser que el nostre problema és que tenim massa temps lliure.
També podria ser que el nostre problema és que cercam massa, quan les veritables coses que és gaudeixen són les que arriben sense voler, sense haver-les posades al cronograma dels propers anys.
La veritat és que t'entenc massa, perquè patesc de la mateixa malaltia i per això no et puc ajudar: som animals ferits per la mateixa daga. Crec que som culpables i per això tenim el nostre càstig, però encara no sé quin és el nostre delicte.
Només afegir que en tres mesos les coses canvien i que les torres cauen i que fins i tot quan no cauen pot ser per bé.
Estimat Tirant,
record un mite que un dia em contares, per referir-te a un problema que em tenia el cap embotat. I és que potser l'amor i la vida, es confonen en totes les coses...
És com el mite de Prometeu, el mal que ens té encadenats en aquest roc. De dia ens devora el fetge, i fins l'ànima, però de nit ens torna a créixer, per ser llançats l'endemà al mateix fat indefugible que ens ha fet qui som.
P.S: però sempre queda una escletxa per on fer passar tot allò que no és escrit.
Publica un comentari a l'entrada