!

La revolució no es fa una vegada i punt.
La revolució és un estat de l'ànima.

Independentisme llibertari o què?!

La meua València

“Així com cadascú té una Itaca per trobar i fer el viatge, cadascú pot tenir una València”. La meva, és aquesta:

"Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir".

Sona Obrint Pas a la meva habitació d'un pis de Barcelona, vora l'Hospital de Sant Pau. És de nit. I aquesta cançó té un no sé què que m'arriba al fons... N'hi ha que diuen que són pamfletaris, massa. Però hi ha un no sé què que m'és massa proper per a que siguen, només, pamfletaris.

Aquell dia jo no havia estat mai encara a València, ni en sabia pràcticament res.

...

El cap de setmana passat hi vaig tornar. Feia dos anys que no la trepitjava, i ho he de confessar: en el meu imaginari, València, és massa important per obviar-la. Tenia la necessitat de tornar-hi. Quan la vaig veure per primera vegada m’enlluernà la seva llum, perquè és la mateixa que la de Palma. Sí, fins i tot en això s’assemblen. Barcelona no la té aquesta llum que enlluerna, Barcelona és més grisa. València, antiga capital d’un regne acabat. Sempre he pensat que si aconseguíssim que València tornàs a ser la nostra capital, voldria dir que aquest país tan nostrat està salvat. Però la crua realitat és que València és una ciutat conquerida, i espanyolitzada fins a la medul·la. I quan la vaig veure, em va fer por pensar que Palma acabaria igual. Fa temps que sé que tot allò que passa al País Valencià, passa amb un parell d’anys de retard a les Illes. Però dins la desgràcia, em corprenia saber que allà dins, dins el cor de la ciutat hi ha un grapat de gent que fa militància catalanòfona, i de país. I sé que hi ha certes militàncies que corprenen, per tot el que implica, que de vegades, ningú sap veure. Al fons dels ulls hi ha gent que porta un patiment que moltes vegades no saps d’on ve, i que és un misteri. I són uns ulls tristos.

“I a València viuràs
I a València moriràs
Oh, València, ciutat, tu m’has condemnat!”

I no ho dubte tampoc, que cada valencià o valenciana val per deu mallorquins i per deu principatins. Supose que aquella valenciana que em va saber fer una radiografia de l’ànima en dos segons, de tornada de Brussel·les, dins un avió, em va marcar per sempre, i em va fer veure, en ella, moltes coses del que jo volia, i havia de ser, per a ser jo. Sí, tenies raó, no podem fugir de ser qui som.

“Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.

Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més”.

Em sap greu, però avui, aquesta història, és una història trista. La fotografia d’aquí dalt, El Polp. El meu padrí va anar de Conca a València per allistar-se a les milícies populars, l’estiu del 36. I va ser amb la Columna de Ferro que va lluitar. El Polp és el restaurant que hi ha avui a l’antic casino-ateneu on es fundà la FAI. La Rita, i els poders fàctics de la València més fatxa tenen al cap, i sobre les taules signat, l’esbucament no sols d’aquest lloc, sinó pràcticament tot el Cabanyal, si les plataformes de lluita dels veïns no ho aturen. Sempre David contra Goliat. Jo no havia estat mai en aqueix barri. I diumenge vaig entendre per què la FAI nasqué allà. I com és que el meu padrí i els seus germans disfrutaven quan baixaven a València ciutat a principis de segle XX. L’arquitectura de València encara parla. I avui, més que mai, entenc la frase de Marina Garcés “...la historia de una derrota silenciada, la del movimiento obrero como sujeto histórico y revolucionario, al término de la cual el capitalismo se ha hecho uno con la realidad...”

Dharma, La.

Fotografia: Antoni Miquel Morro.

Pell.

Pell. Que et crema.

Mescla de punki -tirar una escopinada des de dalt de tot de la torre Eiffel-. Déu meu, cada vegada que ho pens ho trob més bo. Mentrestant jo besava dona. Blanca. Cerca. Rossa. Bona. Vomitiu de tan romàntic. Mescla de punki sense teoria i de beatnick. T'espera Jack Kerouac en el camí. Carretera amunt. Carretera avall. Ni tan sols sé quina gent t'interessa. Si és que t'interessa algú.

Maldecap. L'essència dels beats, sense utopia, ni futur, ni lligam.

Hi ha d'haver quelcom amagat... no pot ser tan fàcil.

Repte. Mai havia entès quina és la gràcia de viure sense destí. Sense horitzó. Sense exigència. Sense revolució. Sense llum. Enmig de tot com l'aire. Sense que t'esperi ningú. Sense esperar ningú. Però plena.

No te donaré les gràcies, perquè no te les mereixes.

Et duc al cap com una serp, com la bala que no es dispararà mai. Com una cosa nova que mai havia tastat. No, jo no sóc beat. Duc al fons dels ulls l'abisme de qui espera el fugaç moment de la salvació. Misèria. Però què n'és de bell el foc...

Jacobins dins la Cort

M'ha caigut a les mans un llibre d'estil per als mitjans de comunicació. A la contracoberta hi du imprès això:

"El Consell de Mallorca s'ha marcat com a objectiu aconseguir la normalització de l'ús de la llengua pròpia en tots els àmbits socials, en tots els estaments i en totes les capes socials de Mallorca. Aquest llibre d'estil és una de les eines per aconseguir-ho".

El llibre en qüestió és de 2005.

Sobre l'Aventura...

..."Pero, ¿por qué la aventura? ¿Por qué esta terca chiquillada, surgida de un romaticismo trasnochado?... Porque ahí está la vida que revienta pese al hormigonado y aspira a la prodigalidad, porque nadie renuncia a ella y todos la deseamos, sea cual sea la edad, clase o ambiente a que pertenezcamos; porque desconfiamos de una desesperación hecha a medida y demasiado confortable para ser realmente desesperada, y porque nuestro único saber es, de entrada, la incertidumbre... Más allá del optimismo y del pesimismo, más allá de los sistemas y de sus apriorismos, está el acontecimiento: la presunción, la espera de instantes turbadores, el ansia de ir al encuentro de todo, la prioridad dada a los impulsos ilógicos que nos trastornan... Hay que romper la apropiación de las grandes hazañas por un puñado de personajes... Debemos estrangular con ambas manos, apenas brota, la necia e innoble idea de que ya no queda nada por descubrir, nada por vivir...
...Decir que la aventura existía antes -como si solamente pudiéramos conservar unas cuantas letras de la palabra- o, lo que equivale a lo mismo, que surgirá como un maremoto en cuanto concluya la Revolución, es practicar un sutil terrorismo, intentar imponer una visión única del mundo social, es, irremediablemente, desalentar mediante el poder de un enunciado toda clase de experimentación"...

Extret de La aventura a la vuelta de la esquina, de Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut.