Pell.

Pell. Que et crema.

Mescla de punki -tirar una escopinada des de dalt de tot de la torre Eiffel-. Déu meu, cada vegada que ho pens ho trob més bo. Mentrestant jo besava dona. Blanca. Cerca. Rossa. Bona. Vomitiu de tan romàntic. Mescla de punki sense teoria i de beatnick. T'espera Jack Kerouac en el camí. Carretera amunt. Carretera avall. Ni tan sols sé quina gent t'interessa. Si és que t'interessa algú.

Maldecap. L'essència dels beats, sense utopia, ni futur, ni lligam.

Hi ha d'haver quelcom amagat... no pot ser tan fàcil.

Repte. Mai havia entès quina és la gràcia de viure sense destí. Sense horitzó. Sense exigència. Sense revolució. Sense llum. Enmig de tot com l'aire. Sense que t'esperi ningú. Sense esperar ningú. Però plena.

No te donaré les gràcies, perquè no te les mereixes.

Et duc al cap com una serp, com la bala que no es dispararà mai. Com una cosa nova que mai havia tastat. No, jo no sóc beat. Duc al fons dels ulls l'abisme de qui espera el fugaç moment de la salvació. Misèria. Però què n'és de bell el foc...