Eima

Els mitjans foren precaris, i el temps, massa breu. En som conscients. Tot i així, volíem tornar, inajornablement, a girar amb la roda del rock.

L'ànima, feia temps que l'havíem venuda, al dimoni, clar. Ens quedava l'esma, i en un meditat esclat de follia, també l'hem confinada en aquesta particular juguesca que tenim amb Ell i el destí.

Així doncs, mentre esperam, irremeiablement condemnats i sense cap pressa, el moment de pagar el deute i cloure el pacte, Ell compleix la seva part, i induïts pels fluxos dels rius de l'infern, feim sonar, de bell nou, tambors d'amor i de guerra.

Agost

Era un agost que repicaven les campanes, i tots els personatges s'amagaven dins el quadre.
Era un agost que esdevenguérem desert, i així seguim, fent travessa entre les dunes.

Tocaven a morts, i els personatges espiaven darrere persianes.
Era un agost que aprenguérem a xerrar amb altres llenguatges i a escriure amb altres alfabets.
I alfa i omega deixaren de ser principi i final de res.

Enmig del desert no hi ha lloc per l'OmbrA.

Era un agost que apagàrem la set en un miratge que creguérem era un oasi.

Un home savi esperava pacient les hores
i ens fitava amb la mirada,
amb els ulls plens de totes les respostes
a les preguntes que no sabérem formular.

Era un agost que esdevenguérem desert, i així seguim, fent travessa entre les dunes.

És el vent qui ens esborra les petjades
i és el temps qui ens tatua les dreceres de la impaciència.
I no sabem si és el destí o l'absurd
qui ens separa les passes dels camins que havíem fet conjunts.

Tanmateix
diuen que el savi encara hi és
i encara espera
que una per una hi tornem
i responguem, el dia en què ploguin granots del Cel,
les preguntes que els seus ulls ens recorden.

Va ser un agost que es gestava la tempesta.
Va ser un agost que esdevenguérem desert, i encara hi som, fent travessa entre les dunes.

Avui, aquesta frase m'ha trobat:

"La viDa
éS un
taNgo i cAl
sAbeR-Lo
balLaR."

Ban

L'autora fa saber que:

Aquest bloc restarà TANCAT IL·LIMITADAMENT, per vaga existencial i reconstrucció de parets, fins a nou anunci. El període de reobertura -si és que n'hi ha- és indefinit. Primer l'autora es prendrà la llibertat de pujar i baixar de l'Everest un parell de vegades, agafar l'Orient Exprés, recórrer amb camell la Ruta de la Seda, veure les portes de Timbuctú, trobar l'Atlàntida i el tresor del Pachu Pichu. Una vegada acomplertes aquestes missions sobtades, urgentíssimes i inaplaçables, ja veurem si torna o decideix quedar-se, per sempre més, al país de Jamai.

També es fa saber que no s'accepten queixes ni xantatges (o això sí?).

Per a més explicacions, podeu fer senyals de fum a na Campaneta; en Peter Punk fa temps que va autoexiliar-se (aquest és un dels misteris que romanen irresolts: quin és el secret més ben amagat de Wendy?).

Despreocupadament,

Wendi.

Sant Sebastià

De nou. Cauen murs, s'esgoten cicles. I en neixen de nous i se'n tornen a alçar. I seguesc pensant que és de nits quan ve la sorpresa. I et troba. O et roba, i se t'endú allà on no esperaves mai. I llavors tens síndrome d'Estocolm, i voldries no tornar mai. Hem de cremar en un foc d'hivern un vespre que la banda sonora de la plaça major era Boig per tu i no era en Carles Sabater qui cantava. La plaça buida. O això pensàvem, quan de sobte, unes mamballetes ens feren descobrir que el teló no estava abaixat. Hem de cremar-ho tot i invocar les bruixes. I herbes, sempre molt de gust d'herbes. I sempre, cada puta any, trobar, quan no t'ho esperes. Avui qui sap on seré. Ja no sé què més puc trobar! Vida, sorprèn-me! Però em veig reflectida a l'altre costat del tassó, intentant desxifrar qui som, quan sabem, aquesta vegada sí, que ja no som qui érem, i potser avui ja no sabem si volem seguir essent, o si ja no.

Exorcitzar-me

Som dins el malson de El cor de les tenebres, i vull trobar-me amb algú que m'exorcitzi. No sé si avui, revetla de Sant Antoni, ho puc aconseguir. Estic cansada de deconstruir-me. Torn a ser enmig d'enlloc quan se suposa que som enmig de tot. I aquesta sensació, l'odii terriblement. Les hores tornen a ser una successió de minuts, lents, empastifats i lents, sí, que no em duen enlloc més que allà on no vull anar. Merda de rodes. Merda de cicles. Ja no m'agraden les muntanyes russes, i com dius tu, preciosa, benvinguda al Dragon Kan! Joder, on és la muntanya més alta? Segueixen sonant aquelles muntanyes russes, pujar i baixar perquè sí, podrit destí... escrutant l'aparició d'una vela blanca... tens els ulls desesperats, com tots els nàufrags... que sonaven dins un ferrocarril un dematí, camí a l'Autònoma. Però ara té molta menys gràcia. Intent recordar què em va salvar la darrera vegada... i no ho tenc clar, si va ser el teu cos o les ganes. Avui me deix a la deriva, i ja veurem què passa. Potser se'm menja el cracken, com a n'Sparrow... jeje. Sí, avui ho engegaria tot a la merda, horari, sou, futur... the future is unwritten, no?! Tres anys... tres putos anys i què he fet? Vist el què passa, només he aconseguit, de totes, una sola cosa, i en aquest pas, dubt que pugui mantenir-la. Déu no ho vulgui, o el Diable. Total, quina cagada més grossa. I ara em cau el Cel a sobre. Tot comença i tot s'acaba. Tot s'acaba? Som dins una presó amb barrots invisibles. I sé quina és la bendició, la salvació, la llibertat, la victòria i la pau. Però no trob la sortida. He de planejar una fuga....

A la fi la pel·li de Joe Strummer!

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Fa uns mesos, quan era a Barcelona vaig publicar un post sobre aquesta pel·lícula, que narra els fets més importants de la vida de Joe Strummer en relació al punk i a The Clash. Em demanava quan s'estrenaria la pel·lícula a Mallorca. Doncs bé, la pregunta ja té resposta: dissabte dia 10 a les 12 del migdia al Teatre Municipal de Ciutat! I gratuït!