De nou. Cauen murs, s'esgoten cicles. I en neixen de nous i se'n tornen a alçar. I seguesc pensant que és de nits quan ve la sorpresa. I et troba. O et roba, i se t'endú allà on no esperaves mai. I llavors tens síndrome d'Estocolm, i voldries no tornar mai. Hem de cremar en un foc d'hivern un vespre que la banda sonora de la plaça major era Boig per tu i no era en Carles Sabater qui cantava. La plaça buida. O això pensàvem, quan de sobte, unes mamballetes ens feren descobrir que el teló no estava abaixat. Hem de cremar-ho tot i invocar les bruixes. I herbes, sempre molt de gust d'herbes. I sempre, cada puta any, trobar, quan no t'ho esperes. Avui qui sap on seré. Ja no sé què més puc trobar! Vida, sorprèn-me! Però em veig reflectida a l'altre costat del tassó, intentant desxifrar qui som, quan sabem, aquesta vegada sí, que ja no som qui érem, i potser avui ja no sabem si volem seguir essent, o si ja no.
3 comentaris:
Canvis. Hi ha qui no ho creu, però els canvis són allò que ho mou tot i sempre són sorpreses, per què mai no podem esbrinar què passarà d'aquì a una milèssima de segon.
No, jo tampoc no soc qui era fa un temps, i sé que, segurament no soc igual ara que d'aquí a uns mesos, quan hagi assolit la meva llibertat.
Només vull dir que, de vegades, allò que ens pot semblar catastròfic, colpidor, d'una buidor terrible, pot esdevenir el començament de quelcom molt més enriquidor i interessant.
Esper que tenguis tota la raó del món!
Wendi, ja sé que no ve al cas aquí, però és que no trobo una altra manera de dir-t'ho:
Duc més d'un quart d'hora intentant deixar-te un comentari a Toquen a les portes! i no hi ha manera... No podries posar-hi una plantilla de comentaris més senzilla? Aquest trasto d'ordinador segur que t'ho agraïrà... I jo també!
Publica un comentari a l'entrada