La meua València

“Així com cadascú té una Itaca per trobar i fer el viatge, cadascú pot tenir una València”. La meva, és aquesta:

"Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir".

Sona Obrint Pas a la meva habitació d'un pis de Barcelona, vora l'Hospital de Sant Pau. És de nit. I aquesta cançó té un no sé què que m'arriba al fons... N'hi ha que diuen que són pamfletaris, massa. Però hi ha un no sé què que m'és massa proper per a que siguen, només, pamfletaris.

Aquell dia jo no havia estat mai encara a València, ni en sabia pràcticament res.

...

El cap de setmana passat hi vaig tornar. Feia dos anys que no la trepitjava, i ho he de confessar: en el meu imaginari, València, és massa important per obviar-la. Tenia la necessitat de tornar-hi. Quan la vaig veure per primera vegada m’enlluernà la seva llum, perquè és la mateixa que la de Palma. Sí, fins i tot en això s’assemblen. Barcelona no la té aquesta llum que enlluerna, Barcelona és més grisa. València, antiga capital d’un regne acabat. Sempre he pensat que si aconseguíssim que València tornàs a ser la nostra capital, voldria dir que aquest país tan nostrat està salvat. Però la crua realitat és que València és una ciutat conquerida, i espanyolitzada fins a la medul·la. I quan la vaig veure, em va fer por pensar que Palma acabaria igual. Fa temps que sé que tot allò que passa al País Valencià, passa amb un parell d’anys de retard a les Illes. Però dins la desgràcia, em corprenia saber que allà dins, dins el cor de la ciutat hi ha un grapat de gent que fa militància catalanòfona, i de país. I sé que hi ha certes militàncies que corprenen, per tot el que implica, que de vegades, ningú sap veure. Al fons dels ulls hi ha gent que porta un patiment que moltes vegades no saps d’on ve, i que és un misteri. I són uns ulls tristos.

“I a València viuràs
I a València moriràs
Oh, València, ciutat, tu m’has condemnat!”

I no ho dubte tampoc, que cada valencià o valenciana val per deu mallorquins i per deu principatins. Supose que aquella valenciana que em va saber fer una radiografia de l’ànima en dos segons, de tornada de Brussel·les, dins un avió, em va marcar per sempre, i em va fer veure, en ella, moltes coses del que jo volia, i havia de ser, per a ser jo. Sí, tenies raó, no podem fugir de ser qui som.

“Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.

Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més”.

Em sap greu, però avui, aquesta història, és una història trista. La fotografia d’aquí dalt, El Polp. El meu padrí va anar de Conca a València per allistar-se a les milícies populars, l’estiu del 36. I va ser amb la Columna de Ferro que va lluitar. El Polp és el restaurant que hi ha avui a l’antic casino-ateneu on es fundà la FAI. La Rita, i els poders fàctics de la València més fatxa tenen al cap, i sobre les taules signat, l’esbucament no sols d’aquest lloc, sinó pràcticament tot el Cabanyal, si les plataformes de lluita dels veïns no ho aturen. Sempre David contra Goliat. Jo no havia estat mai en aqueix barri. I diumenge vaig entendre per què la FAI nasqué allà. I com és que el meu padrí i els seus germans disfrutaven quan baixaven a València ciutat a principis de segle XX. L’arquitectura de València encara parla. I avui, més que mai, entenc la frase de Marina Garcés “...la historia de una derrota silenciada, la del movimiento obrero como sujeto histórico y revolucionario, al término de la cual el capitalismo se ha hecho uno con la realidad...”