L'Era de la Sal

Gira la roda, com atzar, destí i vida. Gira la roda, i de dins la fosca, s’erigeix una veu. De dona. És la veu de la història, el fil que teixeix la nostra mitologia i el nostre ésser. És la portadora del que ocorre dins la fosca. Ens anuncia un mal que ve d’antic, col·lectiu i profund.

Seguirem la roda, i la veu anònima esdevindrà rostre. Perquè és en cada una de nosaltres, individualment, on es manifesta aquest mal col·lectiu. I corcarà la pell de l’ànima, i la carn. Però cal morir dignes, perquè és de davall el glaç, d’on neix el verd. És el darrer crit de dignitat el que sembra la llavor que farà néixer, enllà del temps, l’esperança.

La roda segueix girant, envant en la història...

Assumim, individualment i col·lectiva, qui volem ser. I ens feim conscients d’on venim a la vegada que entenem que només podem anar i arribar a ser, a partir de l’assumpció d’una postura de lluita, que comença en el punt mateix de voler créixer lliures.

Sabem que la roda ens ha deixat veure el camí enterra i damunt el gel. I malgrat no hi hagués llum, n’hem pogut així seguir el rastre a les palpentes. Sabem però, que aquesta història és cíclica, i que la roda no té principi ni final. Que la ferida hi és, la sal ens ho recorda. La mateixa sal que rovella les cadenes que podem rompre. La roda seguirà girant, sempre. El final, com el futur, no existeix. Tan sols tenim una certesa: que nostra és la tria i la voluntat de ser.

...I és per això que ens trobam al bell mig de l’Era de la Sal.

http://www.lombra.net/

Ells

Ells no eren res quan nosaltres nasquérem. Ja havíem volat, ja havíem vist què hi havia més enllà, i ells tot just eren cucs quan nosaltres cremàvem enmig d'aquell dolç infern. Haurien hagut de besar-nos els peus i menjar de les nostres mans. Què ens va passar? Es va apagar la llum? Vam esclatar enmig d'una tempesta ofegant-nos de les nits de Galícia? Ells no eren res ni ningú, i nosaltres ho érem tot, navegant contracorrent directes a l'esclat i a la deriva. I duies trunyelles als cabells. I aquell vent... Què ens va passar? Vam amagar-nos durant anys? Ells han fet la drecera i nosaltres el laberint, per arribar fins aquí. I ara tornam a ser-hi, i ells no saben que ens tenen al darrera, esguardant-los per l'esquena. Ja no recorden el nostre nom, ni el nostre rostre, però quan els fitem els ulls, ens reconeixeran. I un dia, gens llunyà, reclamarem allò que és nostre.

Barcelona continua respirant

Perquè és l'únic (del qual jo tenc constància i disculpau si n'hi ha d'altres i benvinguts siguin!) que ha escrit quelcom en un diari de les Illes sobre el Pla Bolonya i les ocupacions que se succeeixen arreu i de les quals ningú en té notícia, ni a la UIB, ni a Mallorca, ni a cap noticiari de cap "Comunidad Autónoma o región". I em segueix semblant escandalós, que això sigui així. Per tant, aquí l'article que hi havia avui al Diari de Balears:

(Les fotos són dels fets de l'Autònoma del curs passat).

Barcelona continua respirant

Àlex Volney 01/12/2008 Diari de Balears

Fa una quinzena d’anys, vam anar convidats com a llibreters a la diada de la Universitat de les Illes. Érem en un carrer enjardinat muntant les paradetes corresponents, com un enfilall de núvols enmig d’un blau anticicló, per fer guapo. Record que nosaltres vam ser la llibreria que més va vendre aquell dia i no vam passar de la mitja dotzena de llibres en deu hores de feina per torns.
Les causes encara no les sé, però em va xocar molt l’èxit del xiringuito de les "nuevas generaciones" que entre pins, díptics i altres coses, no sé què hi regalaven... després, totes aquestes collonades gratuïtes ens han sortit molt cares. Desconec si aquest tipus de diades, encara, es fan, no hi he tornat pus i en vaig quedar ben escalivat; vaig marxar amb la sensació d’haver passat el dia en un centre d’ensinistrament de persones perquè es moguin només en els paràmetres convinguts.
Afortunadament no anau mancats de raó pensant que generalitzar és fàcil, les coses van canviant i el temps les va posant al seu lloc. Aquests dies m’ha vingut tot això a la memòria en veure que tenim la sort que encara hi ha estudiants que alenen pel seu compte. Mirau si el temps passa que, fins i tot, els carnets de les "nuevas generaciones" es van devaluant, per moments, i a un ritme espectacular. A més a més, ja fa anys que la UIB té una bona llibreria. Els anys no passen de franc.
Si els estudiants de Barcelona que s’han tancat la setmana sencera són anarquistes o no, és de poca rellevància; que agafin aire pel seu compte davant el conflicte, ja és tota una altra cosa. En cas que ho siguin (A), són una bona mostra que encara és ben viu un dels pocs moviments dignes que queden en aquesta societat on els malparits especialitzats en demagògia titllen impunement d’assassins les víctimes.
El fet que una elit hagi decidit tot el pla de Bolonya i que faci temps que ho tinguin dat i beneït no lleva cap valor a la reivindicació, a la resposta d’un sector d’estudiants. Més mèrit té que, davant de l’evidència, posin una resposta pacífica i legítima, gens còmoda per a cap dels partits que caplleven per l’arc parlamentari actual. Aquest pla B només és ideal per a tota aquesta "pijeria" que no necessita treballar perquè els papàs ho patrocinen tot, amb rendiment o sense. Només serà viable a llarg termini i per als fills de les classes altes d’una de les dues pàtries en litigi i, a més, se suposa que tots ells, sense excepció, demostraran més interès i capacitat de feina que la resta de mortals, que per no tenir recursos econòmics és ben segur que ja són sospitosos de naixement.
Volen establir que l’oferta de carreres i els seus continguts vagin enfocats cap a unes demandes de mercat de treball molt concretes i "suprimir aquelles que no resultin rendibles!!". Aquest pla ja és una vergonya abans de començar. A Mallorca, aquesta tardor, part del jovent ha tornat, després de molts anys, a collir ametles i garroves i només fa mig any que el més "enteradet" no hauria gosat pronosticar que hi tornàs a haver mà d’obra local en aquest castigat sector.
Per mor de la crisi, les notícies i els canvis constants se succeeixen: qui és el que jutja o decideix en aquesta presumpta demanda i rendibilitat futura? Qui gosarà parlar de demanda, d’una manera regular, estable, coherent i definitiva...? Els somiatruites són ells, que defensen això precisament en el mateix moment que l’Estat liberal més poderós ofereix a la banca doblers de les arques públiques i a l’Estat Espanyol la dreta més cavernícola proposa nacionalitzar empreses energètiques mentre es fan negocis amb tots els estats terroristes del món com la Xina, que l’any que ve ja celebrarà els vint anys de la massacre de Tiananmen.
Entre el professorat sembla que són minoria, però hi ha veus que ja ho van advertir i no van ser escoltades davant una anglosaxona bestiesa que resultarà inviable en molts aspectes. Són una minoria sense força els docents que rebutgen el pla. A Mallorca, ja tenim el precedent que obliga el jovent que vol fer periodisme a matricular-se a l’únic centre (privat) de l’arxipèlag que el pot oferir: Madre Alberta. És això convergència amb Europa?



La idea base d’unificar i homologar títols era bona; que aquests fossin intercanviables, la gent ho estava esperant. El problema és la lletra petita. L’argument final és que la universitat surti més barata a l’Estat (el vampir) i ja sabem com acaben aquestes coses, ja tornam a la rendibilitat dels tecnòcrates de sempre i a les plàtiques estèrils dels pedagogs. Diuen que ja està fet i que a la part d’humanitats pot ser catastròfic. La gent ja anava molt cremada en el professorat i no s’hi mourà un dit. Ensenyament més personalitzat i cada dia menys fons bibliogràfic durant la carrera, tot aplicant un model semblant a l’anglès o a l’americà, que quan funcionen, disposen d’una xarxa bibliotecària amb un fons de què aquí no disposam, ni al nostre imaginari més utòpic.
Si han de decidir la viabilitat de les carreres pel seu sistema d’estadístiques, mal futur per a les arts. La seva valoració, que parteix d’un pensament únic, ha demostrat fa molt poc que alguns personatges són incapaços d’entendre com es pot arribar a formar una cova marina a Ginebra ni que sigui a les mans d’un dels millors que hem tingut mai. Això sí, continuaran puntuant les conferències que es duguin a terme en determinats espais, que ens faciliti la banca, valguin un pebre o no.

Dedicar el temps a una tancada com aquesta tindrà el seu preu per molts de vosaltres. Les circumstàncies actuals no vos són favorables, basta veure com l’exèrcit economitza aquesta crisi econòmica després de tants anys. Basta sentir dir als analistes com l’atur portarà el jovent de bell nou a estudiar, al mateix temps que proposen més retallades o més pressió sobre els mestres. Intenten traficar amb el vostre present, però també saben i temen que tot un futur per davant és la millor arma que s’ha inventat mai. Aquest saldo és al vostre favor...

Tancada

N'havia sentit campanes la setmana passada. Avui dematí per la televisió n'he vist imatges. I ara estic enllaçant notícies i estic flipant:

http://www.tancadaalacentral.blogspot.com/


I la UIB quan??? Jajaja. Vull que un dia això no faci gràcia.

M'en...

21 de novembre. A una paret d'Inca.

Ara fa un any (in memoriam)

Ara fa un any escrivia això... pens que val la pena tornar-ho a publicar, perquè tanmateix, no ho sabria escriure millor...

Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.

11 de setembre (de 1714)

Benvingudes i benvinguts a...

“Li arranquen la crosta i la pell”

Davant l'aberració dels fets, i la perplexitat que em produeix el silenci de massa gent, les paraules, avui les posa aquest senyor...

De Toni Cucarella, "Li arranquen la crosta i la pell".

El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de ràdio i televisió de la CCRTV sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió excel·lent que puguen fer tots els vicepresindents i els consellers d’ERC. Al meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència: construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) i afebleix el que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic) Feran i el PSOE català actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...

Vampirs rostint-se sota sol d'estiu (o vents huracanats prometen tempesta).

Aquesta indissimulable tendència a l’abisme un dia em matarà.

Ai déu meuet... sí, sí, molt interessants les vistes que hi ha des d’aquí dalt. Sí, sí, l’adrenalina em puja que te cagues, m’encanta aquesta sensació de com si tot s’acceleràs, però quan vas massa passada de voltes... ai déu... me mareig, me mareig i només vull un llit on caure, entre els braços de qualsevol sirena que me miri lascivament, però joder, no sé què passa que sempre trob l’asfalt. I el cop sempre fa mal. Carn contra l’asfalt. Sí, sí, sí... ja ho sé... reconec que el gust de la sang calenta, dolça, m’agradà, un dia m’agradà massa. Vampirs a l’ombra que es camuflen sota el sol –justament sota aquest sol-. Alerta, que quan menys t’ho esperes, a qualsevol carreró, qualsevol dia de festa major, no te n’has adonat i ja te tenen entre els seus braços amatents, amb aquest somriure encisador, no, no és possible resistir-se, dir que no... i a poc a poc, la vida els la hi regales, entre els seus braços, darrera del seu somriure torbador, i tan preciós, tan vermell, de vellut...

Emisari? Emisari! On ets emisari?! Fa anys que et crid i no em contestes ! Encara vull saber on és la fotuda porta ! I què hi ha darrera la porta… Però enlloc de contestar-me, desgraciat, t’amagues i t’endús la clau. Miserable i servil, acotes el cap i m’ensenyes que resar és la sortida més digna per resoldre aquest desgavell que tu i jo sabem que tenim sobrevolant-nos els caps... talment voltor a l’aguait. Però serà possible?! Deixa de córrer i vine aquí! Tot d’una! Seràs... si un dia t’agaf te jur que...

...Precioses sí, les vistes des d'aquí dalt... increïbles, inaudites, estupendes! Però, per favor... que me deixaríeu baixar d'una reguitzera vegada?!

També he de reconèixer que la sensació de tirar-se, d’estendre les ales i partir a volar, just després d’haver clavat les urpes de voltor en aquesta terra seca, terra que m’estira, que m’embruixa, que no em deixa enlairar-me, que em du a una passa del deliri, de l’abisme... em reconec presonera, d’un inescrutable misteri que només es desvetllaria obrint-me les venes i llegint-ne la sang. He de reconèixer doncs, que aquesta sensació, -bé, totes juntes, perquè som incapaç de destriar-les-, també m’agrada. Massa. Però som a una passa de botar, i a sota, ens esperen unes precioses ones que, caperrudes com elles totes soles, no deixen mai d’estimbar-se, una vegada i una altra, contra els penya-segats que les esguarden. Preciós. M’encanta. Però ara ja està bé. No vull ser més ona, ni voltor, ni penya-segat, ni paisatge, ni horitzó, ni infinit, ni ulls emmirallats, ni deliri, ni foc, ni misteri, ni derrota, ni segles dels segles, ni hòsties. Fins i tot avui podria deixar la capa de vampir al penjador, i sortir per la porta, amb un vestit ben arreglat, i trobar-te al ball, a mitjan horabaixa. I treure’t a ballar, i un cop d’aire aixeca les faldilles de les nines de la plaça. I jo som feliç. I res no és mesquí, que deia l’altre.

Cafè Lisboa.

Sempre tornam al lloc del crim.

I ens delatam, estúpids, una vegada i una altra.


Obr la porta. Pitj el play. N'Elvis es col·la de nou dins el menjador i em convida a ballar una cançó que ja ha sonat... en una altra ocasió... fa tan sols dos mesos... o una nit. Perquè sempre tornam al lloc del crim. I resseguim contents aquelles pistes que només nosaltres, que ens hem embrutat les mans -a plaer- sabem reconèixer. Imbècils i contents. Confiats que res esclata sense el nostre permís, concedit per indulgència i relegat al racó més allunyat de l'interior d'aquesta matèria gris que ens engana, la molt cabrona, una i mil vegades més, sense ni saber que lentament s'encén la trampa. I a poc a poc, ens esquerda la pell...

Un full. Lletres verdes. Una cançó. Silenci! Elvis, calla. Hi ha algú que pugui fer-te callar? Sí, hi és. I ara és el seu torn, i la música sona i tu restes mut i escoltes. Una nota d'un sopar. Restaurant xinès. Un llit. Desfet. Una càmara de fotos.Una bombeta de 40 watts que fa massa llum. Una càmara de fotos??! Amb fotos??! Anota: prova que s'ha de fer desaparèixer ràpidament. Seguim... Records. Recods que s'acumulen. Peces d'un trencaclosques que encaixen, una a una. Una telefonada. Una autopista. De nit. Una botella de vi. Una mirada que et voldria migpartir. I música. I cossos. I un cop de puny. I la tendresa. I un altre cop l'autopista. Amb el sol sortint, darrera a l'esquerra. Un cotxe a 150 kilòmetres per hora. Què guai! Som els protagonistes d'aquell llibre de quan teníem 14 anys! El noi de la moto. I Mai no serem estrelles del rock. Però no. La tendresa, un altre pic. Com un crit. Que ens xapa en dos enmig del cor tot allò que en aquestes alçades, crèiem ja domat.


He tornat.


Sempre tornam (al lloc del crim).

I totes les pistes em duen a tu. I avui, sóc jo l'assassí.

...

No puc creure'm que després de xuclar-ho tot sense filtre encara siguem...

tan terriblement...

fràgils.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió...

Peter Punk esnifa cola i creu que és Déu...

...mentrestant, a la seva esquena, passen coses...

qui sap...

QUiN
éS eL SEcREt
mÉS BEN aMAGAT

dE WENDY?

Sagrada Família.

M'he tornat a seure al sofà. Amb massa fum entre els pulmons i el cervell. I m'encanta.

Seguesc veient les vuit creus de Gaudí. I la vida ens fa una broma, sí. Ara fins i tot ens podem casar. Tots i totes, vull dir.

...I n'hi ha que es pensen que ja hem conquerit la Llibertat.

The Clash de Joe Strummer.

Barcelona té pel·lícules que Mallorca no té. Una llàstima. Un altre punt a la llista de coses que s'han de canviar. Mentrestant...

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Des del sofà i per la finestra... (ha botat no sé què).

Sempre tendim a la foscor o a la llum. L'estat de repòs, si és que existeix, és efímer. Els cossos i les ànimes tendeixen sempre al moviment. El repòs és el miratge. Tendim a la llum, o a la foscor. I quan som arribats a la llum, no hi ha descans, ens emplenam més encara de més i més llum. Quan som arribats a la foscor, de cada vegada ens hi abocam més... ens arrossega la llum del fons del pou... la lluna ens emmiralla, traïdora, i no sabem dir-li que no a la Dama que se'ns disfressa de Bellesa. Si la deixàssim, ens xuclaria la vida, pou avall. Però la llum i la foscor són estats, d'on en sortim i n'entram, com en una espiral, eternament.



Asseguda al sofà, amb el fum que me mareja i la tele encesa per no pensar, m'agrada, de tant en tant, rendir-me a l'obscur, que m'embolcalla, somrient maliciosament darrera la màscara, talment com sempre. Ja ens coneixem. I mantenim la nostra relació a la distància exacta, amb un cordial respecte, per no rompre el fràgil fil de seda que ens uneix i que hem tardat vint-i-quatre llargs anys a aconseguir teixir d'aquesta emocionant manera.



Mentrestant, la vida em fa una broma i em mostra això des del sofà estant, guaitant per la finestra...


P.S: de fons sona... Ahora que el barco se hunde/y sólo tú puedes salvarme/... /Nadé desnudo tu oleaje/... /Con el disfraz sin estrenar y el salto a lo fugaz/ la ficción es y será mi única realidad/.

Han passat els tres mesos...

Estaven a punt de passar els tres mesos, i ja ho tenia tot decidit. De fet, només en vaig necesitar un, per a decidir-ho tot. Me’n sobraren dos. Tenia el bitllet mig comanat cap a Barcelona, la fogida planejada, tot ben lligat... I en aqueixos dos mesos que em sobraren... no sé... no ho sabria explicar...

Veniu a mirar-me els ulls i potser vos convidaré a un ball de màscares al menjador de casa meva. L'any que ve, clar. Si no vàreu venir enguany a la festa, ja heu fet tard.

Tota la resta que pugui contar-vos, avui, sobra.

Partesc a Barcelona després del concert de na Patti Smith. Però he de dir que Palma m’ha tornat a enamorar -si és que mai me n'havia oblidat-. L’Ombra toca dia 23 i 29. El futur, avui, el tenc més deslligat que mai (o no?) i no m’importa gens tenir-lo així. He entès, a la fi, què és important i què no. I sé que ho hauré de tornar a aprendre mil vegades més,tantes com em perdi, i alguna altra encara! Estic recomençant a aprendre-ho tot. Me’n vaig però tornaré. Déu ho sap, que tornaré. De fet, podeu pensar que ni tan sols me n’hauré anat. El temps i l’espai... torn a pensar que senzillament, no existeix el concepte de temps lineal i espai limitat que se suposa que aprenem a viure. Desfem-ho tot, desaprenem-ho tot. Que tots els altres camins... bé, qui els vulgui caminar, és lliure de fer-ho. A mi però, esperau-me en un altre lloc. O més bé, no m'espereu, ja apareixeré. Guardau l'esperar per una vida en què de veres ho necessiteu, si és que això es necessita...

Sant Canut 08

UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT2008

Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals més enllà de la planificació administrativa. Un dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb grancontundència contra les assistents a la Revetlla alternativade Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en lafeina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuaciótotalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides acausa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos lacrimògens.
Lespersones agredides volem demanar explicacions a les autoritatsmunicipals implicades en aquest assumpte. Per què les autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força brutacontra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?
Reivindicam la possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics sense la criminalització de les activitats no previstes per l'administració.

Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com.


Crònicadels fets:

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià,patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes placesdel centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Unad'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a larevetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la únicaplaça que no organitza directament l'ajuntament, sinóque hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreresedicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia unaintenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot iaixí, la festa va ser un gran èxit amb la participacióde molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap ales 4:00 de la matinada, el concert esva acabar i algunes persones van començar a marxar cap acasa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estavacontenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaventambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja haviaacabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueróque hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150persones.

La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei deneteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.

Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar,pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixarenel cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop debota al cap d'un altre company.

En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltantdel foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començaralguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es vadisparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de daltde la plaça es topaven amb unsegon cordó que impedia la sortidai que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.

Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial.

Certamen de contes anarquistes en català