22 de desembre del 2007

Manifestació per un habitatge digne. Palma, 22 de desembre.



Una gent m'ha fet arribar aquesta crònica, per publicar a Indymedia:
VOLEM UNA CASA, NO UNA HIPOTECA

Palma, 22 de desembre 2007.
Ciutat s’ha sumat a la convocatòria estatal per a la manifestació reclamant el dret a un HABITATGE DIGNE. Mallorca ha aprofitat aquesta convocatòria per evidenciar una situació que deixa a moltes persones sense opcions per accedir a un habitatge. Els darrers casos de corrupció i especulació urbanística que s’han destapat aquest darrer any a l’illa resten legitimitat als arguments dominants que defensen la llibertat de mercat com a regulador dels preus de l’habitatge.
Dia 22 de desembre aproximadament 100 persones ens reunírem a la Plaça de Cort a les 17h. de l’horabaixa. Varem recórrer els principals carrers comercials de la ciutat, per aprofitar que molta gent surt al carrer per exercir el consumisme que caracteritza aquestes dates; i fer visible la nostra protesta.
La manifestació va passar per les tres places centrals (Cort, Plaça Major i Plaça Espanya). A cada una d’elles es deixà marcada la superfície d’1m² amb els preus de venta dels habitatges a diferents zones de la ciutat.

Al pas de diferents lemes com “gent sense casa, cases sense gent” o “l’especulació és corrupció” vàrem arribar a la Plaça d’Espanya, on teníem intenció de tallar el tràfic a les Avingudes. Això va suposar un petit encontre amb la policia, suposant un replantejament del trajecte per, finalment, acabar tallant el trànsit. Vàrem poder resistir durant uns 3 minuts abans la policia no acabés desplaçant-nos a la illeta central de l’avinguda. En aquest moment, a les 18h. es va donar per dissolta la manifestació.

28 de novembre del 2007

!

La revolució no es fa una vegada i punt.
La revolució és un estat de l'ànima.

21 de novembre del 2007

15 de novembre del 2007

La meua València

Així com cadascú té una Itaca per trobar i fer el viatge, cadascú pot tenir una València”. La meva, és aquesta:

"Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir
".

Sona Obrint Pas a la meva habitació d'un pis de Barcelona, vora l'Hospital de Sant Pau. És de nit. I aquesta cançó té un no sé què que m'arriba al fons... N'hi ha que diuen que són pamfletaris, massa. Però hi ha un no sé què que m'és massa proper per a que siguen, només, pamfletaris.

Aquell dia jo no havia estat mai encara a València, ni en sabia pràcticament res.

...

El cap de setmana passat hi vaig tornar. Feia dos anys que no la trepitjava, i ho he de confessar: en el meu imaginari, València, és massa important per obviar-la. Tenia la necessitat de tornar-hi. Quan la vaig veure per primera vegada m’enlluernà la seva llum, perquè és la mateixa que la de Palma. Sí, fins i tot en això s’assemblen. Barcelona no la té aquesta llum que enlluerna, Barcelona és més grisa. València, antiga capital d’un regne acabat. Sempre he pensat que si aconseguíssim que València tornàs a ser la nostra capital, voldria dir que aquest país tan nostrat està salvat. Però la crua realitat és que València és una ciutat conquerida, i espanyolitzada fins a la medul·la. I quan la vaig veure, em va fer por pensar que Palma acabaria igual. Fa temps que sé que tot allò que passa al País Valencià, passa amb un parell d’anys de retard a les Illes. Però dins la desgràcia, em corprenia saber que allà dins, dins el cor de la ciutat hi ha un grapat de gent que fa militància catalanòfona, i de país. I sé que hi ha certes militàncies que corprenen, per tot el que implica, que de vegades, ningú sap veure. Al fons dels ulls hi ha gent que porta un patiment que moltes vegades no saps d’on ve, i que és un misteri. I són uns ulls tristos.

I a València viuràs
I a València moriràs
Oh, València, ciutat, tu m’has condemnat!


I no ho dubte tampoc, que cada valencià o valenciana val per deu mallorquins i per deu principatins. Supose que aquella valenciana que em va saber fer una radiografia de l’ànima en dos segons, de tornada de Brussel·les, dins un avió, em va marcar per sempre, i em va fer veure, en ella, moltes coses del que jo volia, i havia de ser, per a ser jo. Sí, tenies raó, no podem fugir de ser qui som.

Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.

Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més
”.

Em sap greu, però avui, aquesta història, és una història trista. La fotografia d’aquí dalt, El Polp. El meu padrí va anar de Conca a València per allistar-se a les milícies populars, l’estiu del 36. I va ser amb la Columna de Ferro que va lluitar. El Polp és el restaurant que hi ha avui a l’antic casino-ateneu on es fundà la FAI. La Rita, i els poders fàctics de la València més fatxa tenen al cap, i sobre les taules signat, l’esbucament no sols d’aquest lloc, sinó pràcticament tot el Cabanyal, si les plataformes de lluita dels veïns no ho aturen. Sempre David contra Goliat. Jo no havia estat mai en aqueix barri. I diumenge vaig entendre per què la FAI nasqué allà. I com és que el meu padrí i els seus germans disfrutaven quan baixaven a València ciutat a principis de segle XX. L’arquitectura de València encara parla. I avui, més que mai, entenc la frase de Marina Garcés “...la historia de una derrota silenciada, la del movimiento obrero como sujeto histórico y revolucionario, al término de la cual el capitalismo se ha hecho uno con la realidad...”

6 de novembre del 2007

Dharma, La.

Fotografia: Antoni Miquel Morro.

5 de novembre del 2007

Pell.

Pell. Que et crema.

Mescla de punki -tirar una escopinada des de dalt de tot de la torre Eiffel-. Déu meu, cada vegada que ho pens ho trob més bo. Mentrestant jo besava dona. Blanca. Cerca. Rossa. Bona. Vomitiu de tan romàntic. Mescla de punki sense teoria i de beatnick. T'espera Jack Kerouac en el camí. Carretera amunt. Carretera avall. Ni tan sols sé quina gent t'interessa. Si és que t'interessa algú.

Maldecap. L'essència dels beats, sense utopia, ni futur, ni lligam.

Hi ha d'haver quelcom amagat... no pot ser tan fàcil.

Repte. Mai havia entès quina és la gràcia de viure sense destí. Sense horitzó. Sense exigència. Sense revolució. Sense llum. Enmig de tot com l'aire. Sense que t'esperi ningú. Sense esperar ningú. Però plena.

No te donaré les gràcies, perquè no te les mereixes.

Et duc al cap com una serp, com la bala que no es dispararà mai. Com una cosa nova que mai havia tastat. No, jo no sóc beat. Duc al fons dels ulls l'abisme de qui espera el fugaç moment de la salvació. Misèria. Però què n'és de bell el foc...

4 de novembre del 2007

Jacobins dins la Cort

M'ha caigut a les mans un llibre d'estil per als mitjans de comunicació. A la contracoberta hi du imprès això:

"El Consell de Mallorca s'ha marcat com a objectiu aconseguir la normalització de l'ús de la llengua pròpia en tots els àmbits socials, en tots els estaments i en totes les capes socials de Mallorca. Aquest llibre d'estil és una de les eines per aconseguir-ho".

El llibre en qüestió és de 2005.

Sobre l'Aventura...

..."Pero, ¿por qué la aventura? ¿Por qué esta terca chiquillada, surgida de un romaticismo trasnochado?... Porque ahí está la vida que revienta pese al hormigonado y aspira a la prodigalidad, porque nadie renuncia a ella y todos la deseamos, sea cual sea la edad, clase o ambiente a que pertenezcamos; porque desconfiamos de una desesperación hecha a medida y demasiado confortable para ser realmente desesperada, y porque nuestro único saber es, de entrada, la incertidumbre... Más allá del optimismo y del pesimismo, más allá de los sistemas y de sus apriorismos, está el acontecimiento: la presunción, la espera de instantes turbadores, el ansia de ir al encuentro de todo, la prioridad dada a los impulsos ilógicos que nos trastornan... Hay que romper la apropiación de las grandes hazañas por un puñado de personajes... Debemos estrangular con ambas manos, apenas brota, la necia e innoble idea de que ya no queda nada por descubrir, nada por vivir...
...Decir que la aventura existía antes -como si solamente pudiéramos conservar unas cuantas letras de la palabra- o, lo que equivale a lo mismo, que surgirá como un maremoto en cuanto concluya la Revolución, es practicar un sutil terrorismo, intentar imponer una visión única del mundo social, es, irremediablemente, desalentar mediante el poder de un enunciado toda clase de experimentación"...


Extret de La aventura a la vuelta de la esquina, de Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut.

28 d’octubre del 2007

Ploure. I xopar-se.

Dematí. Gris. I Palma banyada. L'he travessada amb bici. Feia una olor diferent. Em recordava quan era petita i la passejava amb mon pare. I anàvem sempre fins un bar d'aquells guarros i amb fum, com d'hivern, on sempre hi havia en Gaspar. En Gaspar era republicà, per damunt de tot. I demanava fusells el dia que va esclatar la guerra. Aquells dos-cents fusells que no els van donar les forces republicanes, i que haurien servit, probablement, per aturar l'aixecament militar a Ciutat. I qui sap si a tot Mallorca llavors... Almenys als llocs on sí que les autoritats republicanes donaren fusells sense por als milicians, l'aixecament es va aturar. Això deia ell. I Palma tenia una història, els dematins, com a d'hivern, amb fum de bar.

Quan es banyen els carrers muda de pell, aquesta ciutat. I sembla una ciutat petitona i mona, de qualsevol indret del nord, d'Europa. I sembla com si poguessin passar coses que no t'esperes. És que no te l'imagines, aquesta ciutat tan mediterrània, d'estiu, de turistes... no te l'imagines banyada. I és per això que en aquests dies grisos que plovisqueja, et sorprèn. M'agraden els bars amb fum. I no ho sabia. Me n'acab d'adonar. Em transporten als llocs on es poden contar històries, pausadament. I tot deixa de semblar un decorat preconcebut, de pel·lícula de classe b, dolentíssima i sense cap puta gràcia, per de cop tot invertir-se i semblar real. Te banyes, joder, t'estàs banyant! I la pluja t'emprenya. La gent s'espanta de la pluja, sí. I tot sembla que deixa de ser fals, i monòton, i brut. I la pluja, com la vida, se t'enganxa a la roba -que fa olor del fum del bar on t'has refugiat- i a la pell.

23 d’octubre del 2007

Tres mesos

Tres mesos poden canviar una vida. En menys temps vaig anar i tornar de l'altre costat de l'Atlàntic, pensant ser una cosa i tornant sense ser res, però lliure. En tres mesos pots anar al cel i tornar, diuen. I de l'infern, s'hi pot tornar en tres mesos? No ho sé, i en tenc els meus dubtes, però ara tampoc aquest és el cas. Pot començar una bella història, en tres mesos. I un grup pot gravar una maqueta o fondre's del tot dins l'ombra per no tornar-ne a sortir mai més. Ara sent l'aigua al coll i com m'estreny els pulmons... De Barcelona a París passant per València i Castelló. Sí, poden passar mil coses en tres mesos. O pot quedar-se tot exactament igual.

I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...

...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.

Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.

I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.

3 d’octubre del 2007

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

Homenatge a n'en Toni Roig


Aquest és un dels moments de l'homenatge d'anit. Potser hauria d'haver gravat Al-Mayurqa sonant sense en Toni, i tothom contenint la respiració. Però volia posar aquest fragment, perquè és una representació impressionant -en un acte on cap dels que hi érem haguéssim volgut haver-hi de ser- del país pel qual en Toni ha lluitat sempre. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Visca la terra!!! I visca en Toni Roig!!! Toni, la lluita continua! El cel cap on s'alçaven, era el teu.

1 d’octubre del 2007

S'ha apagat la veu

Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.

23 de setembre del 2007

Ses Coves

Sí, bloc meu, feia massa temps que no t'obria... a poc a poc la vida canvia i me n'adon que sóc al mateix punt que quan tenia setze anys, però amb un xic més d'impaciència mal dissimulada i un poc menys de força, perquè a base de veure com es moren il·lusions, cada vegada costa més, mantenir la flama del fons dels ulls. Però bé, a part de la poesia aqueixa un pèl massa barata, si avui reprenc, després d'un estiu molt estrany, aquest bloc, és perquè he recuperat una engruna d'aquesta il·lusió en la senzillesa. En la senzillesa d'una gent que fa un any que va okupar una casa al centre d'Inca. I és en la senzillesa d'un dinar, d'una xerrada i d'un concertet, tot fet amb més bona voluntat que mitjans -com sempre i aquí és on hi resideix la grandesa-, que m'he retrobat un poc. Per uns instants, estar, només estar, i ser, i no pensar. Deixar de pensar en la puta feina que no trob, en les fotudes relacions de poder que impregnen allò a què li diuen cultura mallorquina i que no ho és, en el temps que segueix avançant massa ràpid i no sé com ho he de fer per a què es calmi... de cop tot tornava a importar només en la justa mesura d'allò que som, com deia una cançó que sonava: un accident, pols que tornarà a ser pols, però amb la fortuna de, a moments, ser-hi, només, aquí i ara. Perquè és quan hi som en l'aquí i en l'ara, quan la possibilitat de que tot pugui ser diferent només amb una mirada, es fa real.

Havia oblidat que hem d'obrir espais per a què neixin altres realitats, que aquesta que ens han fet creure no arriba ni tan sols a ser un cruel i brut miratge de tot allò que podria ser i no és encara.

19 de juny del 2007

La cara de l'anarquia


L'Anarquia, treu la llengua!!! Sempre!
Però... sabeu a qui li treu, valenta, perquè ara és veïnada d'un il·lustre senyor que passarà a la història com un gran cabró (d'un que s'ha comprat un palau i ha fet asfaltar el carrer... i tu, tens pis?)?!

15 de juny del 2007

Penyora




11 de juny del 2007

Mallorca: entre el dubte i l’esperança.


Dues setmanes després del 27 de maig, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i la batlia de Palma, encara no estan decidits, però pocs dubtes queden sobre que l’amistat Antich-Munar, aquesta vegada prevaldrà fàcilment per sobre de la campanya grollera i prepotent que ha fet el PP, desqualificant sistemàticament UM. No s’entén per què els populars no varen valorar que potser no seria tan clara la seva majoria absoluta, i que potser no convenia, per exemple, que Estaràs (la seva candidata al Consell) i El Mundo declarassin la guerra oberta a Munar. La prepotència ha fet que llaurassin la seva pròpia "derrota" (si entenem derrota per obtenir la majoria, encara que no absoluta, arreu de les tres institucions abans esmentades de l’illa de Mallorca). Encara que el temps de llaurar no ha estat només la campanya electoral, sinó que durant 4 anys, s’ha aplicat una política agressiva i sense complexes ni miraments de cap tipus, sense ètica ni moral, i caciquil com cap altre, que es veu que ha fet dubtar a més d’una persona si aquesta manera de governar, a dit i sense escrúpols, ni amb el territori ni amb res, és la millor manera de jugar a la democràcia. Els excessos es paguen. I potser aquest és el per què del (a hores d’ara possible) canvi. Ha fet un gir a l’esquerra de cop, la societat mallorquina i pitiüssa? No, no ens enganem. El PP continua essent el partit més votat. Em sembla que hauríem de començar a ser conscients que vivim en una societat amb un sistema ben establert. Un sistema capitalista que ens condemna a ser el putiferi d’Europa. Amb PP o PSOE seguirem basant la nostra economia en un sector terciari que està acabant sense contemplacions amb el nostre medi natural i cultural. La tria PP o PSOE equival a triar si això volem que passi més ràpidament o menys. El que deixa clar l’electorat és que aquest model és el que preval actualment (els motius que fan que això sigui així els deixam per un altre momentet), i que ningú té ganes de canviar radicalment de model de vida. Però quan els tics antidemocràtics i un xic feixistoides, es creixen en el si del PP, és la mateixa societat que hem creat, qui sembla que els frena, donant l’oportunitat de pal·liar les contradiccions capitalistes a un PSOE que si haguéssim de jutjar per la seva campanya electoral, sembla que ni tan sols les volia guanyar, aquestes eleccions. No crec que haguem de confondre això, amb que Mallorca s’hagi tornat d’esquerres. I probablement el mateix ha passat a Eivissa amb tot l’impressionant tema de les autopistes. Si el PSOE derivàs massa cap a l’"esquerra", i els hotelers, empresaris i demés poders fàctics, ho trobassin necessari, passaria el mateix que el 2003 i el govern tornaria a mans del PP novament? Entram de ple en una dinàmica política de model tant europeu com nord-americà, de consolidació d’un sistema establert mitjançant l’alternança de dos partit hegemònics, que, lluny de ser molt diferents en el seu plantejament de model social capitalista, el que fan és llimar-ne les contradiccions o accentuar-les.

Tot i així, crec que si el govern finalment resta en mans d’un PSOE que haurà pactat amb el Bloc i amb UM, el canvi serà positiu, i molt, per a les Illes. Potser amb més de mig govern en mans de l’esquerra oficial, i amb una oposició on tendrem una dipudada com na Maria de la Pau Janer, que almenys no qüestionarà –esperem!- la unitat de la llengua, i els farà entedre als seus socis de partit una cosa tan elemental com aqueixa, podrem començar a parlar de coses serioses amb una altra òptica. Perquè quatre anys més del ritme de destrucció que havia instaurat el PP eren completament insostenibles, i perquè si volem fer avançar la societat cap a postulats nous, moderns, oberts, més democràtics, si volem que no es desmunti d’un dia per l’altre aquesta societat del benestar de què ara gaudim, i sobretot, si volem començar a sembrar els fonaments per quelcom que vagi més enllà de tot això i començar a parlar de democràcia participativa, de canvis en el model de vida necessaris si volem aturar el canvi climàtic, si volem començar a prendre’ns seriosament el fet que l’infern del 3r món és una realitat sobre la qual basam la nostra riquesa i que això s’ha d’acabar, etc, etc, etc, necessitàvem un govern que almenys es plantejàs la possibilitat de començar a obrir vies per a què la illenca deixi de ser una societat caciquil en ple segle XXI. Ara bé, si això s’aconseguirà o si la idiosincràsia i els sistemes estructurals illencs són tan forts que novament tornarem al mateix cercle, és un dubte que persisteix.

Per altra banda, i per parlar dels altres protagonistes d’aquestes eleccions, el Bloc (la coalició formada per PSM, Alternativa –Esquerra Unida i Els Verds- i ERC), crec que ens hem de centrar en un punt que jo valor com importantíssim, que és Palma. Hi ha dues raons per això: la primera, que és la capital i que com a tal, és una zona d’influència cap a tota l’illa de Mallorca. I tot partit que aspiri a liderar una societat i/o un canvi, se l’ha de plantetjar com a imprescindible. I la segona raó és que és essencialment a Palma on el Bloc havia de tenir força i d’on oficialment partia el sentit de fer aquesta coalició –ja que la implantanció d’IU a la part forana és pràcticament inexistent-. De fet, la idea del Bloc no s’entén sense Palma, que és on el PSM sempre ha tengut més problemes d’implantació, tot al contrari que IU. Doncs bé, ha estat a Palma on el Bloc ha naufragat. Dels 5 regidors que es tenien per separat (3 EU-Els Verds i 2 PSM), el Bloc n’ha conservat tan sols 2. A totes les barriades, sense excepció, s’han perdut vots: 15.000 en total. Això ha fet que el PSIB-PSOE hagi de contar amb més aliats que el Bloc si vol recuperar la batlia de Ciutat; necessita també a la capital, l’ajuda d’una Unió Mallorquina que s’ha convertit en la clau de la governabilitat a les tres grans institucions de Mallorca. La desfeta del Bloc ens deixa amb una realitat que és que a Palma la dreta té un regidor més dels que tenia des del 2003 (14 regidors del PP i 2 nous d’UM). La batlia de la capital illenca és, a dia d’avui, un dels majors desencontres entre UM i PSOE per tancar l’acord al Govern i al Consell de Mallorca.
Els motius de la desfeta del Bloc a Palma? Molts: el desprestigi que ha aconseguit crear El Mundo a la figura d’Eberhard Gosske, un candidat empadronat a Sencelles; les bregues a sang i foc dins el PSM, que han aconseguit rompre el partit en dos (els escindits crearen fa uns mesos un nou partit, Entesa per Mallorca) i que a nou mesos de les eleccions, el grup municipal del PSM sortit de les eleccions del 2003 dimitís en bloc; les bregues internes dins el si d’Alternativa entre IU i Els Verds, que tot i no ser mediàtiques, han minvat, com en el PSM, la capacitat de feina; el fet que tres mesos abans de les eleccions ERC encara renegàs del projecte Bloc, on finalment es va integrar, públicament; que el Bloc sigui una nova "marca" a la que sembla que li faltava molt de rodatge ja que es creà potser massa a prop de les eleccions; la candidata del PSOE, Aina Calvo, amb un perfil que molts han cregut molt superior al de la resta de candidats, i que ha fet una campanya d’anar casa per casa parlant amb la ciutadania, i entitat per entitat, cosa que potser ha mancat als candidats del Bloc, teòricamet més esquerrans... El gran problema però, és la construcció d’un projecte sòlid sota el nom de Bloc. Gran part dels votants d’IU no se senten còmodes amb un pacte amb els "separatistes". Gran part dels votants del PSM, com es va veure amb l’escisió dels militants, no entenen dues coses: una coalició preelectoral amb els espanyols, i sobretot, amb el espanyols comunistes, perquè hem de recordar, que l’electorat nacionalista mallorquí no és tradicionalment d’esquerres, sinó que el PSM havia aconseguit vots que ara se n’han anat tant cap el PSOE, cap ERC, a UM, i en alguns pobles, al PP. ¿Exemple de que el Bloc no s’ha consolidat tampoc als pobles? On s’han mantingut els resultats del 2003 és, majoritàriament, a pobles on el PSM s’ha presentat sol i sota les matexies sigles de sempre: Petra, com a exemple més clar.

Dins tot això, no està clar el paper que voldrà jugar ERC –perdó, Esquerra, que aquí ja no li diem Republicana ni de Catalunya-, que sempre ha estat qui més desmarcada ha volgut semblar dins el mateix Bloc, perquè sembla que majoritàriament el Bloc voldrà reeditar-se i construir-se com a alternaiva electoral, ja que si abans d’aquestes eleccions no estava clar que tots els partits que l’integen, per separat, arribassin al 5% dels vots, després dels mals resultats d’aquest 2007, sembla bastant impossible que més envant puguin assolir aquest mínim si es tornen a presentar separadament.

Tot i així, l’anàlisi que es fa des de les direccions dels partits que integren el Bloc, no és dolenta: suposadament es governarà arreu, els resultats al Consell de Mallorca (també s’han perdut dos consellers, i se’n conserven 3), i al Parlament (s’ha perdut un diputat i se’n conserven 4), no es jutgen com a dolents, ja que estàvem parlant d’una marca electoral nova que ja s’esperava que no augmentàs vots (?!i doncs?!). Per tant, opinions, com sempre, i justificacions, en tenim de tots els gustos i colors. Jo seguiré pensant que el gran problema del Bloc, és de projecte; com fer un projecte comú si les sensibilitasts dels votants són, a voltes, antagòniques? El repte és fer que els punts d’unió pesin més, però no veig clar que això s’hagi aconseguit. I el que em sembla fins i tot més greu i que es podria plantejar a aquests partits per separat... quin és el gran projecte de país que s’ofereix? Què diferencia aquesta esquerra del Bloc, que no arriba ni a ser socialdemòcrata, de l’esquerra que ofereix el PSOE? Pels dirigents del Bloc deuen ser evidents les respostes. Jo no veig tan clar que les polítiques socials siguin molt diferents que les que proposa el PSOE, i tampoc veig clar que defensant una llengua n’hi hagi prou per a bastir un país que ens han més que esmicolat. Però més que el que jo pensi, m’importa què és el que li arriba a la gent del carrer, que en el fons, és la qui forma la gran massa social d’aquest país que ni tan sols està clar quin és, si el que defensa ERC –ai! É sque se m’escapa! Esquerra, volia dir- o el que defensa el PSM... o el que defensa IU (que per cert, ara que el tema crema de nou, gràcies per votar contra el pla Ibarretxe a Madrid, tot un detall quan era l’hora d’emprar a les institucions les eines democràtiques per demostrar la viabiliat dels canvis estructurals i profunds reals). Si el Bloc no és capaç de demostrar i de fer creure a tothom que té un projecte de país que impliqui un canvi social prou important... per mi, el problema seguirà essent de projecte, per tant, de diferenciació amb les "ofertes" que ens proposen altres partits. Però això, tan sols, ha estat un punt de vista i no prou ample, del que és la situació a hores d’ara. Un entre tants.

6 de juny del 2007

Li diuen democràcia... i no ho és.


Quin dia va ser feta aquesta foto? ¿Quin dels massa dies que s'ha repetit aquesta manifestació durant els darrers mesos, els darrers anys... durant tota la vida de la gent que seguirà lluitant?


Això era el que veia si mirava cap endarrera, però si mirava cap endavant veia això altre:





I quan ho penses, fa venir esgarrifances.


31 de maig del 2007

15 de maig del 2007

Les Gorges

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor sempre contesta:
Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç – gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella: També a França.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

12 de maig del 2007

7 de maig del 2007

Teranyina?


La primera era fàcil. A veure la segona...

Diumenge


Com que és la primera, vos la pos mooolt fàcil!


Racons de Palma

Benvingudes. I benvinguts. Això és un joc. Un espai on quedarà reflectida una mirada de Palma, d'un temps i d'uns moments. Hi ha moltes maneres de mirar, i tan sols la meva ja pot canviar en qüestió de massa poc temps. Però aquí hi deixaré unes mirades, que si més no, s'han succeït aquests mesos i els que vendran. El joc? A veure qui encerta primer de quin racó de Palma -que malgrat tot, podria ser preciosa i podria recuperar el seu encant- es tracta. Cada vegada que algú l'encerti, penjaré una foto nova.
Mmm... feim que cada pic que s'encerti se sumen 5 punts? Va, qui primer arribi a 50 té premi...